Definint l'endemà de la gran decisió
Si la Carme Chacón va voler marcar paquet amb el seu article el dia de la cimera pel dret a decidir, és evident que ho va aconseguir perquè va quedar ben retratada. Bé, de fet, en fa de temps que hi va quedar de retratada, ella, l'esperança blanca d'un socialisme espanyol descafeïnat, a mig camí d'una evolució del felipisme i de les seves conseqüències en forma de socialdemòcrates milionaris que es van creure allò del Solchaga, que era fàcil fer-se milionari en aquella Espanya preaznariana. Carme Chacón ja fa temps que quan actua ho fa en clau de les seves necessitats personals en la seva voluntat de controlar Ferraz o la Moncloa, i no pas pensant en les necessitats dels catalans que la van votar com a cap de llista del PSC per Barcelona. Carme Chacón va per lliure i aboca el seu partit als llimbs per no dir directament a l'infern.
La gent del PSC, els que hi són de fa molts d'anys i els que s'hi van incorporar a les darreres fornades, tenen clar que van directe al precipici i que els calen accions clares per evitar-ho. Però no hi ha un discurs clar, ni un líder que marqui un únic camí. De fet el que no hi ha és la convicció que el gran instrument que ha estat aquest PSC sigui el necessari per als temps que vénen. Que no vol dir que la seva gent, la que encara és al PSC o la que se n'ha despenjat darrerament, no tinguin un paper jugar, que l'hi tenen. El dret a decidir, la consulta, la decisió final dels catalans de voler ser (o no) independents, arribarà més d'hora que tard i es van fent els passos necessaris, encara que hi ha molta gent, que té molta presència mediàtica però que les eleccions ens diuen que no són ni de bon tros majoria, que creu que cal trencar-ho tot, anar molt ràpidament al conflicte sense explicar-nos com es gestiona l'endemà. Per tant, amb el risc que alguns els acusin d'excessivament prudents (i els bocamolls, directament de traïdors), la gent als partits que van per feina i la societat civil mitjançant moviments com l'ANC, van fent via, gestionant l'emprenyament actual, la necessitat de diner per pagar nòmines i proveïdors i definint el dia després del gran pas, quan finalment per la via que sigui es pregunti als ciutadans si volen ser o no independents i què caldrà fer l'endemà si el resultat final és que sí, que volen decidir que sí.
