La jubilació del gran editor Lluís Pagès
La sang, però, em tornà a les venes quan vaig saber que, finalment, Pagès s'havia jubilat però no pas retirat
Quan vaig saber que Lluís Pagès i Marigot, editor catalaníssim i resident a Lleida des de fa molts anys, havia demanat per jubilar-se, va ser com si m'haguessin abocat al damunt una galleda d'aigua gelada.
Pagès editors, l'empresa que fundà fa un quart de segle, ha esdevingut la més important en llengua catalana fora de Barcelona i una de les més importants de tot el país. No tan sols es tracta d'una empresa que no es fa mai enrere si el llibre aporta algunes coses de valor social, sinó que, sovint, és ella mateixa la que s'encarrega d'organitzar la preparació d'alguna obra que considera necessària.
Poso per exemple la monumental Història de Lleida i la seva germana que la succeeix: Història de Tarragona. Ambdues llençades al mercat no fa pas gaire amb un gran èxit en tots els aspectes, menys en el financer.
Sabedor de la importància de llibres com aquests per ajudar a construir una identitat més sòlida de Catalunya, el projecte es va engegar amb plena consciència que s'hi perdrien diners. En aquests sentit, només va mirar de no perdre'n molts.
Té clar que l'excessiva centralització de Catalunya és nociva. De manera que s'ha convertit en un lluitador constant per reduir-la. Sap molt bé que, per fer créixer la cohesió dels catalans, ara tan necessària, cal consolidar una idea del país en la qual totes les seves parts hi siguin ben representades; es a dir, una idea integradora del país i no pas la noció amb regust colonialista que a Barcelona es mana i la resta del país obeeix. No s'ha de perdre de vista que Catalunya és cosa de tots.
Lluny estic de voler dir que en Lluís tingui una visió parroquial de les coses, interessant-se només pel que té davant dels nassos. No és pas així. Del que es tracta és que cada racó de Catalunya tingui la idea més clara possible de quin paper té en el món i de la presència poca o molta que hi té el que passa arreu.
Cal recordar que les gestions començades per Lluís Pagès feren que Catalunya esdevingués el país convidat d'honor a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara del 2004. Aquell esdeveniment, a part d'un dels aparadors més importants que fins aleshores havia tingut la cultura catalana, va ser igualment la porta de la Fira de Frankfurt. Cal recordar també que va ser Pagès qui va coordinar-hi la presència dels editors en català.
Moltes més coses depenen d'ell que tots els lletraferits catalans saben bé. Jo només hi afegeixo la cara i els ulls que té la Biblioteca Catalana de l'Estat de Jalisco, a Mèxic, que és també, en molt bona part, producte de la seva generositat i del seu compromís amb la projecció exterior de Catalunya. Resulten més parroquials molts personatges destacats de la ciutat de Barcelona que no pas aquest home que viu a la capital de província més allunyada del rovell de l'ou de Catalunya.
Em va semblar un autèntic desastre que es jubilés. La sang, però, em tornà a les venes quan vaig saber que, finalment, Pagès s'havia jubilat però no pas retirat. Ell segueix escarrassant-se com sempre... També va ser aleshores quan vaig caure en el perquè de la nostra ferma complicitat i la bona entesa que ens ha permès arribar a tantes fites plegats. Qui això escriu igualment es va jubilar ja fa anys i ara penca més que mai, tant si cobra per fer el que fa com no.
