Opinió

la CRÒNICA

Negar les evidències

Estem engreixant aquella oligarquia de les grans obres faraòniques

Es tracta de negar la major. Com el fet que hi hau­ria la pos­si­bi­li­tat que els ciu­ta­dans d'Espa­nya assu­mis­sin que l'esforç fis­cal català en bene­fici de les auto­no­mies més febles no està donant el resul­tat que se'n podia espe­rar i accep­tes­sin que cal refor­mar el sis­tema; els mit­jans de pro­pa­ganda més addic­tes a l'oli­gar­quia política i finan­cera amb base a Madrid dedi­quen els seus esforços a negar les evidències. Aquests dies, men­tre se'ns con­fir­mava que el dèficit català es manté, mal­grat la crisi, per sobre dels 16.000 mili­ons d'euros anu­als, els argu­ments més sen­tits i lle­gits sobre el tema són: que no és cert que hi hagi dèficit; que Cata­lu­nya rep més del que aporta a l'Estat; que les balan­ces fis­cals s'hau­rien de cal­cu­lar d'una altra manera; que la balança fis­cal s'ha de com­bi­nar amb la comer­cial i la finan­cera; que no és cert que Cata­lu­nya pagui impos­tos, sinó que els paguen els ciu­ta­dans; que hem d'estar molt agraïts a l'Estat, que ens envia, amb prou sacri­fici, fons de liqui­di­tat... Alguns ja han arri­bat a un “Cata­lu­nya ens roba” con­tun­dent i defi­ni­tiu. Què us pensàveu? Que n'hi havia prou amb pagar? Doncs no, pagar, callar i cas­ti­gats per men­ti­ders.

És evi­dent que no es tracta pas d'expli­car-se bé, ni de fer peda­go­gia. El sis­tema els va bé. Els espa­nyols que reben part de la soli­da­ri­tat obli­gada d'algu­nes zones de l'Estat –curi­o­sa­ment de Cata­lu­nya, València i les Bale­ars– temen per­dre aquest pri­vi­legi o haver d'accep­tar que se'ls con­troli l'ús que en fan. Els val més creure que ens quei­xem per vici, per gar­re­pe­ria. El millor és no mene­a­llo. Si féssim bogada hi podrien per­dre algun llençol. S'apun­ten al cor de negar les evidències, a bene­fici d'inven­tari.

Cal­dria pot­ser expli­car algun dia que, del cor­rent de diner que surt de les comu­ni­tats “riques” en forma de “soli­da­ri­tat”, una bona part es perd pel camí i mai no arriba allà on podria afa­vo­rir la moder­nit­zació i la reac­ti­vació econòmica de les zones més depri­mi­des. Els resul­tats de tants anys en són una prova evi­dent. Si teniu a la mà unes balan­ces fis­cals de tot l'Estat feu les sumes i les res­tes per­ti­nents. No estem aju­dant els que ho neces­si­ten: estem engrei­xant aque­lla oli­gar­quia de les grans obres faraòniques i de les comis­si­ons de sota mà, dels sobres amb sobre­sous, dels càrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals o empre­sa­ri­als repar­tits al palco del Ber­nabéu.

Per aca­bar, encara que no ser­veixi per convèncer ningú. És cert que els ter­ri­to­ris no paguen impos­tos. Però sí que reben les inver­si­ons i els ser­veis que es paguen amb aquests impos­tos. El dèficit és una resta. És el resul­tat de com­pa­rar les entra­des i les sor­ti­des. Els ciu­ta­dans paguem i els ciu­ta­dans patim les con­seqüències del dèficit. No cal ser gaire espa­vi­lat per enten­dre-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.