Opinió

Foix i la idea d'arrelament

Els textos foixians conformen un compendi de saviesa

Si des­a­pa­rei­xen les parau­les que de sem­pre han estat arre­la­des a la terra, la poe­sia perd vigor. Aquesta és una de les con­clu­si­ons a què arriba el poeta Paul Valéry en un text titu­lat Néces­sité de la poésie. L'autor d'El cemen­tiri marí hi explica que la llen­gua fran­cesa ha començat a nodrir-se, prin­ci­pal­ment, de mots pro­vi­nents del camp de la tècnica (si ara alcés el cap, s'escrui­xi­ria: avui dia es pre­nen, sobre­tot, de l'anglès de la tec­no­lo­gia, una expressió que no vol pas dir ‘el logos de la tècnica'). Això fa que els poe­tes, segons Valéry, per­din un patri­moni molt valuós: el de la lexi­co­lo­gia del camp. ¿Què val, un poeta, si no és capaç d'ano­me­nar un ocell, una herba, una planta?

Lluís Foix ha publi­cat un lli­bre, La mari­nada sem­pre arriba (Columna), que, tot i que no és del gènere poètic, sem­bla tenir molt pre­sent la reflexió del francès. El pro­loga el nos­tre poeta més popu­lar, Joan Mar­ga­rit, que com­para l'autor amb Pla i Gaziel, i que afirma que “és difícil de creure la quan­ti­tat de coses que bate­guen en les poques parau­les d'aquest lli­bre”. Al meu enten­dre, però, el més remar­ca­ble de l'obra és el pes, la gra­ve­tat, que hi tenen les parau­les. La pre­cisió dels mots –que és una pre­cisió ger­mana de la que governa la mà del pagès en fer cada una de les tas­ques al llarg de la seva gene­rosa jor­nada de tre­ball: “L'oncle feia el ven­cill amb un manoll d'espi­gues este­ses sobre les quals es for­ma­ria la garba. I aquí hi entrava el fus que l'oncle es treia de la faixa, i amb una pre­cisió matemàtica que­dava tot lli­gat i polit” (el subrat­llat és meu). La ploma, doncs, és ger­mana bes­sona del fus.

En un lli­bret titu­lat Sere­ni­dad, el filòsof Mar­tin Hei­deg­ger defensa la idea d'arre­la­ment al lloc natal. La pri­mera part d'aquesta obra és, de fet, una con­ferència que el pen­sa­dor ale­many dedica al músic Con­ra­din Kreut­zer, exem­ple bate­gant d'això que dic (i, alhora, exem­ple d'uni­ver­sa­li­tat). El progrés ens és neces­sari, però acaba des­ar­re­lant-nos, argu­menta Hei­deg­ger, perquè ens per­met apro­piar-nos de la natu­ra­lesa sovint de manera poc res­pec­tu­osa. I, d'aquí, l'autor passa a la dis­tinció entre el pen­sa­ment medi­ta­tiu i el pen­sa­ment cal­cu­la­dor. El progrés se cen­tra en el segon, i des­cuida, gai­rebé sem­pre, el pri­mer. La sere­ni­tat, per tant, arriba quan l'ésser indi­vi­dual troba el seu propi acord amb la natu­ra­lesa, i hi con­viu.

Lluís Foix, aquest veterà gent­le­man del peri­o­disme, mai no ha per­dut la vin­cu­lació amb el seu poble natal, Roca­fort de Vall­bona, ni amb el país de la Vall del Corb (“Sem­pre he man­tin­gut encesa la flama dels meus orígens”). Les arrels són fon­des, i aquest lli­bre les recrea admi­ra­ble­ment. Els tex­tos foi­xi­ans con­for­men un com­pendi de savi­esa i, alhora, un magnífic auto­re­trat velat. Velat, sí, perquè l'autor es pre­senta sem­pre a través dels altres (i aquesta és, sens dubte, una de les gràcies retòriques, i picar­di­o­ses, de l'obra). El lli­bre comença amb l'entrada d'un joveníssim Lluís Foix a la capi­tal, a la recerca del somni bar­ce­loní (recorda vaga­ment aquell conte de Che­e­ver en què un per­so­natge, aca­bat d'ater­rar a Nova York, pas­seja per la Cin­quena Avin­guda i té la impressió que l'asfalt de la calçada, amb els petits refle­xos que hi crea el sol, està empe­drat de dia­mants). Pel lli­bre, hi des­fi­len figu­res ben pin­to­res­ques (cape­llans i mes­tres, un maquis, mos­sos i jor­na­lers) i figu­res fami­li­ars, tute­lars (els pares de l'autor). Hi ha la recre­ació literària d'esce­nes del camp (segar i batre, esplèndid capítol) i pas­sat­ges de lec­tura tan agra­da­ble com aquest que no em sé estar de trans­criure, dedi­cat a les pedres: “Tot­hom cui­dava la pedra i en sabia els secrets. Les pedres que es donen cops entre elles no sonen de la mateixa manera, no drin­guen igual, tenen una tona­li­tat dife­ren­ci­ada, com les que dis­tin­geix unes cam­pa­nes d'altres. Hi ha pedra tos­suda i pedra fle­xi­ble. La pedra viva sem­bla més intrac­ta­ble, però alhora és la més dòcil.” Un lli­bre que és, encara, un cant de lloança a la feina dels bons arte­sans. Al rigor i al com­promís.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.