Opinió

El PSC i la consulta

Hi ha massa coses en joc, entre elles la reorganització de l'espai socialista, que és imprescindible per guanyar la consulta en el sentit que desitgem els sobiranistes

Arran de l'ano­me­nat Con­cert per la Lli­ber­tat, Car­les Cam­pu­zano va publi­car l'arti­cle Pas­sar dels sen­ti­ments a la política, la tesi del qual se sin­te­titza en aquest paràgraf: “Tinc una impressió: el repte del movi­ment social del nou cata­la­nisme sobi­ra­nista està en la neces­si­tat de tra­duir l'enorme i immensa sen­ti­men­ta­li­tat que està acu­mu­lant en un pro­grama polític ope­ra­tiu o, al con­trari, la frus­tració i el sen­ti­ment d'estafa seran d'una dimensió històrica.” Subs­cric aquesta diagnosi –i tot l'arti­cle– al cent per cent, sobre­tot perquè em fa l'efecte que l'acu­mu­lació de sen­ti­men­ta­li­tat no afecta tan sols la soci­e­tat civil. Els diri­gents polítics cata­lans fan més decla­ra­ci­ons que política, almenys pel que fa al dret a deci­dir. Espero que s'enten­gui bé. No dic que el govern català no faci política, que en fa, perquè els ajus­tos admi­nis­tra­tius, inclo­ent-hi els ERO en ens públics, la con­tenció pres­su­postària o la pujada d'alguns impos­tos, són, agra­din o no les mesu­res adop­ta­des, una manera de fer política. El que dic és que, quant al dret a deci­dir, que és el que con­di­ci­ona la política cata­lana des de les dar­re­res elec­ci­ons, els líders ges­ti­cu­len i s'escu­den en els sen­ti­ments. I entre­tant, el govern de Madrid va pilo­tant una ope­ració de cen­tra­lit­zació admi­nis­tra­tiva i política que no té parangó des de l'intent de cop d'Estat del 1981 i la con­següent Loapa.

Diu Cam­pu­zano que pre­ser­var la uni­tat del cata­la­nisme és fona­men­tal. I tant. Sóc un fer­vent par­ti­dari d'espe­rar a l'esgo­ta­ment de la legis­la­tura per orga­nit­zar la con­sulta si això afa­vo­reix no per­dre el suport dels 107 dipu­tats que van apro­var la decla­ració, la reso­lució del 13 de març, sobre la ini­ci­ació d'un diàleg amb el govern de l'Estat per fer pos­si­ble la cele­bració d'una con­sulta sobre el dret de deci­dir. Ja sé que la decla­ració de sobi­ra­nia apro­vada el 23 de gener era més lluïda i pre­cisa que aquesta, però també era més mino­ritària. La reso­lució sobi­ra­nista fou apro­vada per 85 dipu­tats dels 133 pre­sents (els de CiU, ERC, ICV-EUiA i un dipu­tat, dels tres que té, de la CUP). El mateix nom­bre de vots, per bé que amb actors dife­rents, que va rebre la reso­lució del 27 de setem­bre de 2012 que recla­mava tan sols una con­sulta. Això vol dir que del desem­bre del 2012 al març del 2013 el PSC es va incor­po­rar al con­sens pel dret de deci­dir tot i haver refu­sat la Decla­ració de Sobi­ra­nia. Va ser una gran victòria, sobre­tot dels mili­tants soci­a­lis­tes que estan a favor de la sobi­ra­nia, fins i tot si pren forma d'inde­pendència, però que no poden evi­tar les vacil·laci­ons del par­tit ni la sub­missió al PSOE. Si volem fer la con­sulta amb una majo­ria sufi­ci­ent, cal aju­dar-los a con­so­li­dar la seva força i no pas con­dem­nar-los. O això o bé espe­rar que creïn un nou par­tit soci­a­lista. La rea­li­tat també es modi­fica si el relat arrela entre la gent. És aquesta política ima­gi­nada el que, de moment, ha con­so­li­dat el bloc sobi­ra­nista i ha arros­se­gat cap al dret a deci­dir per­so­nes que abans eren cap­da­van­te­res del fede­ra­lisme, del cos­mo­po­li­tisme i tots els -ismes que no fos­sin, és clar, el naci­o­na­lisme.

El dia que es va apro­var la decla­ració, el pre­si­dent Artur Mas va adver­tir els grups par­la­men­ta­ris que “la política clàssica no ser­veix per afron­tar els temps actu­als” i que, per tant, “hi ha d'haver volun­tat de renun­ciar en nom del con­sens”, que nai­xia amb volun­tat de “poder ser ampliat” a altres for­ces polítiques. Era una crida claríssima al PSC, que des d'ales­ho­res fa el sord. Mau­rici Lucena, por­ta­veu del PSC, en aquell moment va dir que la “decla­ració uni­la­te­ral de sobi­ra­nia” con­fo­nia “l'ins­tru­ment amb l'objec­tiu”. Pot­ser tenia raó, perquè hi ha grups que ho fan. Però ara és Pere Navarro qui ho con­fon sim­ple­ment per jus­ti­fi­car el que no es cre­uen mili­tants com Tura o Martí: que el docu­ment uni­ta­rista (dis­fres­sat de fede­ra­lista) apro­vat a Gra­nada sigui un camí tran­si­ta­ble. En aquests moments no estem dis­cu­tint si Cata­lu­nya pot ser o no un estat sobirà en el con­cert de les naci­ons del món. El que s'està plan­te­jant és la neces­si­tat de poder-ho deci­dir. De recla­mar poder exer­cir la democràcia en el sen­tit més pro­fund. És això el que va votar el PSC al Par­la­ment. Per tant, quan Lucena afirma que el docu­ment de Gra­nada és la solució, s'erra. La gent vol deci­dir. Vol votar per resol­dre la qüestió. La pre­gunta que ara els faran és per què han fet marxa enrere. Almenys ICV-EUiA han acon­se­guit que IU ho accepti.

Con­vo­car la con­sulta no és gua­nyar-la, sobre­tot perquè, de moment, no sabem com con­vo­car-la. I aquest és el gran pro­blema. No podem impro­vi­sar, ni tan sols inten­tar tirar pel dret des­ca­val­cant defi­ni­ti­va­ment els que dub­ten. El quart com­promís apro­vat en la pri­mera reunió del Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir diu que totes les enti­tats es com­pro­me­ten a “fer peda­go­gia” per ampliar la majo­ria. Doncs caldrà començar per aquí, oi? No cal la una­ni­mi­tat, que és impos­si­ble, però la majo­ria ha de ser sòlida. Si ningú no con­fongués la seva alter­na­tiva (fede­ra­lista, con­fe­de­ral o inde­pen­den­tista) amb el dret de deci­dir, pot­ser aniríem millor. Ens cal poder exer­cir aquest dret d'una manera legal i vin­cu­lant perquè tin­gui els efec­tes polítics desit­jats. No podem repe­tir l'exer­cici sen­ti­men­tal que foren les con­sul­tes, un feno­men que va estar molt bé, però que a efec­tes pràctics no ens ha permès resol­dre el plet. Van ser­vir per cohe­si­o­nar el sobi­ra­nisme però no per con­ver­tir Cata­lu­nya en un “sub­jecte polític i jurídic sobirà”, que és el que pro­cla­mava la decla­ració sobi­ra­nista. “El que estem plan­te­jant és massa impor­tant per ven­ti­lar-ho de manera apres­sada”, és la con­clusió de l'arti­cle de Car­les Cam­pu­zano. Cer­ta­ment. Hi ha massa coses en joc, entre elles la reor­ga­nit­zació de l'espai soci­a­lista, que és impres­cin­di­ble per gua­nyar la con­sulta en el sen­tit que desit­gem els sobi­ra­nis­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.