Opinió

La torre de les hores

Superar la nació

Qual­se­vol tertúlia entre inde­pen­den­tis­tes i uni­o­nis­tes acos­tuma a tenir un punt àlgid en què els pri­mers es rei­vin­di­quen apel·lant a la legi­ti­mi­tat del col·lec­tiu que vol deci­dir i els dar­rers a la vigència del pacte legal que pre­de­ter­mina aquest grup humà. El fals diàleg sor­geix de dues for­mes d'orgull: el d'un sobi­ra­nisme que se sap fort apel·lant a un nou-nosal­tres sor­git del vot i el d'un espa­nyo­lisme que té la Cons­ti­tució com a garan­tia d'aquest per­ma­nent-nosal­tres que ja deci­deix. En una lec­tura super­fi­cial, podríem pen­sar que la con­versa resulta estan­cada pel sim­ple fet que els dos argu­men­ta­ris es basen en legi­ti­mi­tats dife­rents (volun­tat popu­lar ver­sus cor­pus legal, etc.).

Però el diàleg només pot aca­bar en cridòria, perquè allò que molts viuen com a argu­ments fona­men­ta­dors expres­sen al mil·límetre les dues grans cri­sis de la filo­so­fia política euro­pea del XX. A saber: la podri­dura del con­cepte “comu­ni­tat democràtica” i la ina­de­quació de la llei com a calc de la volun­tat popu­lar. Per tant, lluny d'apor­tar argu­ments amb aroma de victòria, els nos­tres inter­lo­cu­tors estan expres­sant els inter­ro­gants/fracàs més dolo­ro­sos del pre­sent: com acon­se­guim que les democràcies occi­den­tals s'iden­ti­fi­quin amb un nosal­tres actiu que deli­bera i com aquesta unió es pot fona­men­tar en lleis cada vegada més inac­ces­si­bles i sor­des a la ciu­ta­da­nia. Així doncs, el diàleg entre els nos­tres dos pro­ta­go­nis­tes esdevé impos­si­ble (copio Jac­ques Rancière) no pas perquè nosal­tres diguem A i ells B, sinó perquè nosal­tres no sabem exac­ta­ment a què ens refe­rim quan diem A ni ells quan apos­ten per B.

Durant molts anys, i amb raó, el cata­la­nisme polític ha temp­tat l'espa­nyo­lisme fent-li avi­nent la crisi del seu sis­tema de pen­sa­ment burocràtic. Ens hem fati­gat de dir-los que havien de can­viar la seva noció de lega­li­tat: però ha fet el mateix esforç, el cata­la­nisme? Hem revi­sat amb coratge els paràmetres amb què apel·lem a un nosal­tres encara eri­git en con­cep­tes de reco­nei­xe­ment esquer­dats com el de nació? Si ho féssim, pot­ser podríem ini­ciar una con­fron­tació real.

Ells han de can­viar l'espe­rit de la llei, però nosal­tres hauríem de superar la nació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.