Tram 1?

Sóc d'aquells que diem “xiquet” i “enguany” i “naltros” i “valtros”, com tothom al Camp de Tarragona, mots que, com d'altres, són habituals al País Valencià o a les Balears, però no a Barcelona. Cambrils és el darrer poble litoral on es parla català oriental i Vinaròs o Benicarló, sempre, des de la infantesa, han pertangut al meu univers de referències més proper, més que d'altres indrets de la Catalunya Vella. Sentir català occidental, de les Terres de l'Ebre o valencià, forma part de la quotidianitat de la gent del Camp. Recordo quan, ja fa molts anys, s'establí al poble un xicot mallorquí que, superada la novetat de la fonètica per manca de costum, aviat fou un de més entre la gent de la platja. Sento, com si fos ara, el meu oncle pescador explicant que, quan anaven a vela i passaven dies fora de casa, arribaven fins a Mallorca. I no deuria anar més enllà dels catorze anys quan afirmava convençut que, en matèria de futbol, jo era del Barça, el Mallorca i el València, tots alhora. Vaig descobrir molt aviat Rovira i Virgili i en vaig quedar fascinat, tot parlant dels Països Catalans. I Joan Fuster i el seu Qüestió de noms, entre altres joies trobades a la llibreria d'en Joan Ballester. Ja a la facultat, no m'ho vaig pensar dos cops a l'hora d'integrar-me al clandestí PSAN, quan vaig veure'n un cartell amb el mapa de la nació sencera.

Vaig tenir la sort d'aprendre molt de Jordi Carbonell, llavors director de la Gran Enciclopèdia Catalana, la primera gran obra cultural de rigor on, de Perpinyà a Alacant, tot l'espai humà i geogràfic era tractat com una unitat d'anàlisi, amb un plantejament inequívocament nacional i modern. I, ja més tard, vaig treballar amb Max Cahner, sobretot a l'UCE. Vaig conèixer Vicent Ventura, Pere Verdaguer, Josep M. Llompart, Eliseu Climent, Miquel Mayol i tot un caramull de noms posteriors que van anar enriquint i diversificant la meva visió del país sencer. I, sense haver-lo conegut mai, em vaig plantar a València, un dia d'hivern, a l'enterrament de M. Sanchis Guarner. Em veig a Dénia, als comitès centrals del PSAN, a Perpinyà amb la gent de l'Esquerra Catalana dels Treballadors, a Castelló de la Plana, commemorant-ne les Normes, a Eivissa per la fundació de l'ENE i en altres ocasions, a Porreres, en constituir-s'hi la Federació d'Esquerra Nacionalista de les Illes Balears, a Menorca amb en J.F. Lòpez Casasnovas, amb en Paulí Fontoba a Calaceit i a Alcoi amb Antoni Miró. En fer les llistes de Nacionalistes d'Esquerra vaig encarregar-me personalment d'integrar a cada candidatura del Principat algun candidat valencià o balear. Tinc present el dia que, a Andorra, on vam posar la seu de la Fundació Institut Ramon Llull, vam ser-hi, per primer cop, representants de tots els punts cardinals de la nostra cultura. Amb el pas dels anys he fet conferències i participat en iniciatives culturals i polítiques per tota aquesta pàtria allargassada i avui hi tinc amistats que estimo i que admiro per la tasca tenaç que hi duen a terme, sovint remant contra el vent i amb un gran oblit per part del Principat.

No sóc tan ingenu per no adonar-me dels errors comesos, de la visió principatinocèntrica de la nacionalitat, del desconeixement generalitzat de la nostra realitat mútua, de com l'estat autonòmic ha estat un instrument eficaç de divergència i separació, i les inversions públiques un factor d'acostament a Madrid, amb infraestructures, i d'allunyament entre el País Valencià i Catalunya, on amb inconsciència col·lectiva sembla no afectar-nos el setge acarnissat a la llengua que es produeix fora del Principat. Constato la manca de comunicació interdialectal paorosa que patim i la inexistència d'un veritable mercat cultural català. Però continuo treballant per un futur compartit, nacional i lliure, perquè tenim els mateixos interessos, els mateixos problemes i podem tenir les mateixes solucions. Per això, perquè som un sol poble, l'Onze de Setembre seré just al Tram 1, perquè el riu Sénia no és cap frontera.