Opinió

L'endemà del dissabte

Casa.

Potser hauria d'estar escrivint sobre la notícia principal de la setmana: la capacitat aparentment il·limitada d'un determinat govern àrab d'assassinar els propis súbdits en quantitats ingents. Però tot i que el país en qüestió es va convertint en un escorxador caòtic, vet aquí que no puc pensar en res més que no sigui la casa on m'estic ara mateix al sud de Londres.

Passat.

La lloga ara la mateixa amiga que l'havia ocupada als anys vuitanta. I tot i que jo no sigui gaire propens a la nostàlgia –a menys que aquesta em llanci algun roc amagat a la seva faixa prou ampla–, em recordo com si fos ahir de les converses sense fi que tenien lloc al menjador d'aquesta casa, nit rere dia rere nit, quan tots plegats també vivíem en cases ocupades; quan tots, més o menys, col·laboràvem d'alguna manera amb la llibreria anarquista que hi havia a la cantonada; quan tots, més o menys, fèiem, de tant en tant, alguna cosa o altra que era objectivament il·legal.

Ciutat.

Començant, potser, amb les amfetamines que hi preníem als caps de setmana entre glop i glop del que fos i acabant, potser, amb el primer setge global a la City londinenca (àlies la Milla Quadrada) en què fèiem tota mena d'activitats per posar fi –durant un dia– al que la senyora Thatcher volia que es convertís en el hub financer de tot el món i que avui en dia és exactament això. Sota la mateixa llum de bombeta entre blanca i groga que encara il·lumina el menjador d'aquesta casa, rèiem a cor què vols de les nostres pretensions revolucionàries, de la por que ens feia portar a terme segons quines accions suposadament subversives i de les relacions sentimentals de nosaltres mateixos i dels nostres coneguts (fossin –o fóssim– presents o no). De fet, mai no he rigut tant com en aquella època en què els nostres futurs eren tan incerts que semblaven bromes de mal gust i en què, entre xafarderia i rialla i malgrat l'hedonisme tan migrat com compulsiu que ens permetien els nostres recursos, donàvem per descomptat que, davant la catàstrofe que era bona part del món, havíem de fer quelcom, ni que fos purament testimonial. En comptes de mirar-nos-ho amb ràbia i impotència a parts iguals, que és el que acabaríem fent quan la guerra de Bòsnia en els anys noranta i que és el que estem fent ara mateix –nosaltres i tothom de més– durant la guerra de Síria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.