Opinió

Si mires enrere i veus...

L'endemà de l'Onze de Setembre, tothom qui tingui feina anirà a treballar i començarà el curs escolar i tota la pesca

Par­la­ven dels fills amb orgull. Els tenia asse­guts dar­rere meu. Els podia escol­tar sense haver de dis­si­mu­lar. És cert que si no hi hagués parat atenció no hau­ria pogut seguir la con­versa. És de mala edu­cació escol­tar les con­ver­ses dels altres, però aque­lla em va encu­ri­o­sir i vaig caure en la inde­li­ca­desa. Si per ven­tura lle­gei­xen aquest arti­cle, ja m'ho sabran per­do­nar.

Va pas­sar a Àreu (Pallars Sobirà). Expli­ca­ven a un veí del poble que havien anat a fer el Mon­teixo amb els fills i que hi havien anat per les bor­des de Cru­sos. El veí se'n feia creus. La duresa de la cami­nada i l'eixu­tesa i seve­ri­tat del ter­reny a par­tir de la mei­tat final del recor­re­gut li sem­bla­ven exces­si­ves i des­co­rat­ja­do­res; sobre­tot per als nens. De les peripècies d'aque­lla excursió no n'havia de fer res i tam­poc no hi havia cap detall que revelés cap imprudència de les que pro­li­fe­ren dar­re­ra­ment i que pro­vo­quen mobi­lit­za­ci­ons de ser­veis públics per anar a res­ca­tar excur­si­o­nis­tes de xan­cleta. El que sí que em va cri­dar l'atenció va ser sen­tir què s'empes­cava el pare per moti­var els fills quan els veia defa­llir per can­sa­ment o avor­ri­ment. Expli­cava que els feia mirar enrere i admi­rar tot el que havien pujat, fixar-se en un punt on s'havien atu­rat cre­ient que ja no podrien fer ni una passa més i ado­nar-se quan­tes n'havien fet. No és que ho trobés res de l'altre món. Però em va fer pen­sar en el procés que viu Cata­lu­nya i en el debat polític que tenim mun­tat un altre estiu; pot­ser perquè aquells dies a Àreu s'hi pre­pa­rava la Via Cata­lana a la Pica d'Estats. Es va fer diu­menge amb prou èxit, tenint en compte que enguany no hi ha les millors con­di­ci­ons per pujar-hi. També ha ser­vit per com­me­mo­rar el 130è ani­ver­sari de l'ascensió que hi va fer mossèn Jacint Ver­da­guer, con­si­de­rada la pri­mera d'un català.

Just fa un any, hi havia un debat si fa no fa com el que estem tenint des de fa set­ma­nes com a prèvia de l'Onze de Setem­bre. És veri­tat que aquest any el govern i els par­tits polítics s'han ade­quat a l'agenda mar­cada des de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana. S'hi pro­nun­cien a favor o en con­tra, o bé s'ho pen­sen encara. Hi ha hagut intents d'aigua­lir-la que s'han d'ento­mar com a ine­vi­ta­bles. Però, en gene­ral, em penso que aquesta vegada la política ofi­cial no ha anat tan endar­rere com ho va fer ara fa un any.

L'èxit de la Via Cata­lana cap a la inde­pendència no s'ha de donar per des­comp­tat. Però podem donar per fet que el recor­re­gut pre­vist es com­ple­tarà amb escreix i que, en aca­bat, els orga­nit­za­dors i els par­tits que hi han donat suport diran que ha estat un èxit rotund i sense pre­ce­dents, equi­pa­ra­ble a la mani­fes­tació de l'any pas­sat i un exem­ple de civisme de cara enfora, i que els que s'hi han opo­sat es fixa­ran en el nom­bre de par­ti­ci­pants, que es que­darà lluny del milió i mig que es va dir que havien anat a Bar­ce­lona, i en un qual­se­vol altre detall que els vagi bé per treure'n importància i trans­cendència. I si no va ben bé així, poc se'n fal­tarà. El que és segur és que de la Via Cata­lana se'n par­larà durant set­ma­nes.

Ara: l'endemà de l'Onze de Setem­bre, tot­hom qui tin­gui feina anirà a tre­ba­llar i començarà el curs esco­lar i tota la pesca. I al cap d'uns mesos és pos­si­ble que torni a suc­ceir el que es va esde­ve­nir fa un any, que en mol­tes tertúlies polítiques i arti­cles de premsa i decla­ra­ci­ons es pre­gunti i es con­si­deri que tot aquest fer­vor inde­pen­den­tista s'ha fet fonedís perquè ja no se li veu el vigor mos­trat durant la diada i etcètera. Serà el moment de mirar enrere i veure la via que s'ha fet: 10 de juliol del 2010, mani­fes­tació en defensa de l'Esta­tut; 11 de setem­bre del 2012, mani­fes­tació pel dret a deci­dir; 11 de setem­bre del 2013, cadena cap a la inde­pendència.

Al final, vaig sen­tir aquells pares que expli­ca­ven que, mal­grat la cami­nada tan llarga i esgo­ta­dora, no havien fet cim perquè havien arri­bat a la dar­rera cresta massa tard i massa can­sats i que ho tor­na­rien a pro­var l'any que ve. No hi fa res, només pre­te­nia una metàfora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.