En autobús, taxi i vaixell
Aquest estat de mortificació no s'hauria generat si s'hagués parlat, per exemple, en xinès
Sevilla. Una amiga meva visitava amb una companya la ciutat en un autobús, en la part davantera i prop del conductor. Parlaven en català i al cap d'una estona tal conductor els va preguntar: “Señoras, hablan vds. en catalán porque es su costumbre o para joderme?” Jo sabia de l'agilitat mental de l'amiga, que va permetre contestar-li: “Evidentemente, sólo para joderle, cosa mucho más importante que hablar en lengua tan rara de su bonita ciudad.”
Madrid. Un altre conegut meu, advocat, agafa un taxi. Durant el recorregut, el telefonen del seu despatx de Girona, i s'inicia una conversa. Al cap d'una estona, el taxista, molt molest, li diu: “Lo siento, en mi taxi no se habla catalán. Haga el favor de bajar; no le cobro nada.”
Mar Bàltic. En un creuer, quatre parelles catalanes sopen. Si bé parlen en català, a l'hora de la comanda s'adrecen al cambrer, sud-americà, en castellà. De la taula del costat s'aixequen uns altres passatgers que ja han sopat. En sortir, els comenten: “Para poder comer sí que habláis en español.”
Tots tres comportaments tenen com a denominador comú:
a) Que cap dels catalanoparlants dialogava amb cap dels tan profundament agreujats, que, en conseqüència, no podien invocar allò de la mala educación.
b) Que la seva reacció no fou immediata (gairebé al final del trajecte tant en autobús com en taxi i havent ja sopat en el creuer), cosa que suggereix una tolerància inicial que va minvant en anar escoltant l'altra parla, fins a esdevenir irritació acumulativa i, finalment, fet mortificant.
Estat de mortificació que no s'hauria generat mai si els mateixos actors haguessin parlat, per exemple, en xinès, ja que s'hauria considerat natural aquesta llengua en un ciutadà de tal nació, concepte aquest darrer tremendament important per als devots del “nacionalisme d'estat” (que, per cert, mai és presentat com a tal, sinó negat i substituït pel terme “patriotisme constitucional”, ja que queda reservat el “nacionalisme” com a substantiu i “l'excloent” com a adjectiu als de caire “perifèric”, sempre aberrants), un nacionalisme d'estat que disposa de mecanismes formidables per penetrar profundament en el moll de l'os dels seus súbdits (sovint, imperceptiblement). Per això, Anne Marie Thiesse assenyala: “El sentiment nacional només és espontani quan ha estat fortament interioritzat; és necessari que abans hagi estat ensenyat.” Aquells creueristes, el conductor d'autobús i el taxista creuen que Espanya és una única nació del tot consolidada, de pedra picada, i que a una única nació li correspon, en conseqüència, una única llengua, i per tant no hi ha pitjor espanyol que aquell que no parla la “llengua comuna”.
I si el nacionalisme d'Estat és consubstancial a qualsevol país en possessió de l'esmentat estat, en el cas d'Espanya la cosa s'ha exasperat per allò de “la España invertebrada”, que tants esquinçaments d'ànima ha produït, al redós de l'“España me duele”. Com va assenyalar Harold Laswell, “nació feliç és sens dubte aquella que mai té cap pensament sobre si mateixa”, als antípodes, doncs, del pensament recurrent de Madariaga, Américo Castro, Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz, Unamuno i molts altres d'actuals de menor volada, que, amb l'esperit “doliente”, escriuen tan agònicament sobre la nación española, sabent en el racó més analític del seu cervell que tal “única nació” té molt més de ficció que de realitat.
