Opinió

anàlisi

La desconfiança

El govern espa­nyol, com tots els governs del món, neces­sita bones notícies, i és per això que sovint aquesta ànsia es trans­forma en exa­ge­ració del dis­curs. Els ante­ri­ors ens par­la­ven, sense cap argu­ment de causa, de “brots verds” per fer-nos creure que la sor­tida de la crisi ja estava espe­rant-nos a la can­to­nada, i el temps, que és impla­ca­ble amb les men­ti­des, va res­si­tuar la veri­tat ben aviat i encara avui la visió del camp econòmic és més erm que frondós. Però tots els polítics amb res­pon­sa­bi­li­tats de govern ten­dei­xen a forçar i a com­pas­sar el temps econòmic amb el polític quan s'apro­pen elec­ci­ons. L'anunci de la reforma fis­cal, que segu­ra­ment supo­sarà una rebaixa de l'IRPF per entrar en vigor just l'any de les elec­ci­ons, no és un fet casual, ni tan sols econòmica­ment lògic: és un fet neta­ment polític. L'estira-i-arronsa del minis­tre d'Eco­no­mia espa­nyol, Luis de Guin­dos, d'aquests dies en la reunió dels minis­tres d'Eco­no­mia de la zona euro, curi­o­sa­ment a Lituània, negant-se a la pròrroga del res­cat ban­cari espa­nyol que s'acaba el 2014 davant del parer de bona part dels seus col·legues, s'ha d'enten­dre més per interes­sos elec­to­rals que no pas econòmics. El can­ce­ller espa­nyol sap que el 2014 hi ha elec­ci­ons euro­pees, una esco­mesa que es pre­senta molt difícil per al PP, i no és el mateix poder concórrer-hi com un país net de tute­les o com un país tècni­ca­ment inter­vin­gut i tute­lat. Però l'Eco­fin, que no entén de temps elec­to­rals i que no vol més ensurts, sap que encara ningú no pot asse­gu­rar un futur imme­diat sense més ensurts, i que si els mer­cats saben que Espa­nya dis­posa del suport de la UE en cas de tur­bulències, s'evi­ten temp­ta­ci­ons espe­cu­la­ti­ves.

Des del 2008 el sec­tor finan­cer espa­nyol ha rebut 76.300 mili­ons d'euros d'ajuts públics per reca­pi­ta­lit­zar les enti­tats que van entrar en fallida i 154.200 mili­ons més en avals que ha fet l'Estat per l'acti­vi­tat finan­cera. És a dir, en total són 230.500 mili­ons en números rodons i que suposa que hi hem com­promès el 23% del PIB. Un diari econòmic com­pa­rava aques­tes quan­ti­tats com l'equi­va­lent al paga­ment de dos anys de les pen­si­ons i pres­ta­ci­ons de la SS, o qua­tre anys el pres­su­post espa­nyol de la sani­tat. I per ser pre­ci­sos cal dir que el 90% d'aques­tes aju­des han anat a les cai­xes, la gran majo­ria gover­na­des per quo­tes polítiques i sin­di­cals. I remarco això perquè pot­ser aquesta, i no altra, és la clau per la qual no es van tan­car orde­na­da­ment les enti­tats en fallida, ope­ració que segu­ra­ment no ens hau­ria cos­tat aquesta bar­ba­ri­tat.

En aquests procés Cata­lu­nya és qui hi ha per­dut més, perquè de cop ens hem que­dat sense el sec­tor de les cai­xes cata­la­nes, que era una gran riquesa econòmica i social, alguna de les quals més que cen­tenària, i que ges­ti­o­na­ven més de la mei­tat del negoci ban­cari català.

Aquesta des­trucció, per a nosal­tres, és un empo­bri­ment econòmic irre­pa­ra­ble i molt més impor­tant que l'esfon­dra­ment del sec­tor de la cons­trucció.

És per això que la ini­ci­a­tiva del fis­cal d'impu­tar més d'un cen­te­nar de ges­tors de cai­xes cata­la­nes, és una mesura impres­cin­di­ble per tal d'esbri­nar, en cas que n'hi hagués, res­pon­sa­bi­li­tats de tot tipus. Però també seria impor­tant que aquesta ini­ci­a­tiva s'ampliés a totes les cai­xes cata­la­nes que han fet fallida o han estat absor­bi­des, per no dei­xar espais d'impu­ni­tat a un espoli tan mas­siu de la riquesa cata­lana acu­mu­lada durant cent anys.

No podem obli­dar que aques­tes enti­tats, ara falli­des, tenien o hau­rien d'haver tin­gut com a objec­tiu pre­fe­rent el sos­te­ni­ment i el finançament d'ini­ci­a­ti­ves soci­als i cul­tu­rals.

Per tant, la irres­pon­sa­bi­li­tat d'uns pocs ha pro­vo­cat, a més de l'empo­bri­ment econòmic, també l'empo­bri­ment social i cul­tu­ral de Cata­lu­nya i ens ha dei­xat en una situ­ació extre­ma­ment difícil per ges­ti­o­nar el futur.

La mali­feta és tan grossa i els res­pon­sa­bles i les imbri­ca­ci­ons de res­pon­sa­bi­li­tat tan pode­ro­sos, que la des­con­fiança amb què s'arri­barà al final, cai­gui qui cai­gui, és molt gran. Però no siguem nega­tius i, de moment, mirem de trans­for­mar la des­con­fiança en con­fiança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.