Opinió

Tribu, nacionalisme i història

La curiositat és
que els catalans
no s'han fet mai castellans, o sigui, no s'han assimilat

L'altre dia, milers de per­so­nes van omplir car­re­te­res, pobles i ciu­tats, d'un deter­mi­nat ter­ri­tori. S'hi van unir, tímida­ment, uns quants per dalt i per baix. Van ultra­pas­sar, així, la línia ofi­cial del ter­ri­tori i van indi­car que aquell ter­ri­tori, sobre el qual les per­so­nes este­ses per tot l'iti­ne­rari recla­men que es governi com un estat inde­pen­dent, no aca­bava on es diu, sinó que tenia nord i sud més enllà. Hi ha, així mateix, per­so­nes d'aquest ter­ri­tori que no recla­men aquesta inde­pendència, i afir­men pertànyer, tots, a una enti­tat supe­rior que ens ager­mana, aquesta sí inde­pen­dent i sobi­rana (dins dels ter­mes actu­als, val a dir). La diferència porta a una con­fron­tació oberta, lle­vat que els meca­nis­mes democràtics de majo­ries i de res­pecte a les mino­ries fun­ci­oni. Però no sem­bla, de moment, que aquesta entesa democràtica esti­gui encara plan­te­jada seri­o­sa­ment. Ara per ara, els uns dema­nen i els altres neguen.

En l'inici de les comu­ni­tats huma­nes hi havia les tri­bus, nor­mal­ment sense ter­ri­tori, nòmades. Quan les tri­bus, pures enti­tats de super­vivència, es van atu­rar en un lloc i es van fer sedentàries, es van iden­ti­fi­car amb el ter­ri­tori. Tant és així, que ràpida­ment van ini­ciar guer­res, tant d'expansió i annexió com de defensa. Així és que hi va haver tri­bus tri­om­fants i d'altres d'anor­re­a­des per sem­pre. La història l'escri­uen els ven­ce­dors. Les tri­bus van esde­ve­nir pobles, naci­ons, impe­ris, basats en uns usos, una llen­gua (amb dia­lec­tes), un tarannà cul­tu­ral deter­mi­nat. Amb el temps, aques­tes uni­tats soci­als van for­jar un caràcter, avui per­fec­ta­ment recognos­ci­ble entre un hindú i un argentí, per exem­ple, que no s'assem­blen, cul­tu­ral­ment, ni per casu­a­li­tat. Cada comu­ni­tat va anar escri­vint la seva història, nor­mal­ment fal­se­jada, amb majúscu­les, com a iden­ti­tat. I això s'ha transmès a cada gene­ració. Les comu­ni­tats que avui tenim són les que han sobre­vis­cut, no les que hi ha hagut. Els des­a­pa­re­guts són pols, com els indis de l'Amèrica del Nord, i els car­ta­gi­ne­sos, pobles der­ro­tats i ani­qui­lats.

A la península ibèrica, la vella Hispània dels feni­cis, van ser ani­qui­lats els pobles cel­tes, els tar­tes­sis i els ibers, a mans dels romans, ja que pri­mer van ser lla­ti­nit­zats, després ger­ma­nit­zats i ara­bit­zats i final­ment tots cris­ti­a­nit­zats. Menys els bas­cos, poble ante­rior i resis­tent fins avui. A l'Atlàntic van sor­gir els lusi­tans; al cen­tre, els cas­te­llans, i al Medi­ter­rani, els cata­lans, com a comu­ni­tats amb capa­ci­tat d'història i d'iden­ti­tat comu­nes, que se sub­di­vi­dei­xen inter­na­ment en vari­a­ci­ons de nord a sud. En aquest traspàs van ser engo­lits o expul­sats els àrabs, els mossàrabs i els jueus.

El fet és que, atesa la seva força expan­siva, des del segle XV els cas­te­llans van ser vic­to­ri­o­sos en la seva expansió, la qual, dit ràpida­ment, va tri­om­far el 1714 sobre els cata­lans, cosa que no van acon­se­guir amb els lusi­tans del sud, que ara for­men un estat: Por­tu­gal. La peripècia de tot ple­gat és atza­rosa, i les coses hau­rien pogut anar de manera dife­rent, però van aca­bar així: la cre­ació d'un estat cas­tellà fort a la península, excepte Por­tu­gal. Cal afe­gir que, al nord, França va fer el mateix. La curi­o­si­tat és que els cata­lans, que van ini­ciar la seva for­mació com a tribu i nació al mateix temps que els cas­te­llans, no s'han fet mai cas­te­llans, o sigui, no s'han assi­mi­lat, pro­ba­ble­ment perquè no era una tribu antiga i deca­dent, sinó sim­ple­ment una tribu ger­mana, veïna, que no va saber o no va tenir la força per reei­xir política­ment, però sí cul­tu­ral­ment, ja que és, rela­ti­va­ment, una cul­tura jove, igual que la ita­li­ana, la fran­cesa, l'ale­ma­nya, l'holan­desa i l'anglo­sa­xona, o sigui, for­mada al vol­tant de l'any 1000.

El traspàs de població cas­te­llana, espe­ci­al­ment durant tot el segle XX, al ter­ri­tori de for­mació cata­lana, i ja no diguem el tros francès, ha pogut crear la impressió a molts que els cata­lans esta­ven assi­mi­lats ple­na­ment a Espa­nya, fins i tot, i durant molt de temps, a molts indígenes. Però no ha estat així. I el fracàs polític dels cata­lans dels últims gai­rebé cinc-cents anys resulta que ara el volen esme­nar. El fet és inèdit, almenys a Europa, i molta gent no sap com aga­far-se'l, entre pro­pis i estranys. Però és un fet. I així es va visu­a­lit­zar l'11 de setem­bre del 2013, cada cop amb més força. Atès que el català és un poble no armat, ara con­fi­nat a un ter­ri­tori deter­mi­nat, no pas el seu històric, no té cap altra solució que l'aixe­ca­ment popu­lar i la deter­mi­nació democràtica. I això és el que està fent la gent del car­rer que així ho vol. Un fet es pot repri­mir anor­re­ant-lo. Però, ara i avui, aquest fet no es pot anor­rear. No hi ha cap altra solució que la democràtica. Que es pot tra­duir en la plena inde­pendència, o en la cre­ació d'un estat nou, fede­rat ibèrica­ment (vella idea de Fer­nando Pes­soa, que volia fede­rar tots els pobles ibèrics), o la con­for­mació d'una majo­ria que vul­gui con­ti­nuar com ara. Cadascú ha de votar, i la majo­ria ha d'exe­cu­tar la seva idea, res­pec­tant la mino­ria. Les tri­bus exis­tei­xen, la història no és immu­ta­ble, i es trans­forma, i el naci­o­na­lisme va per bar­ris, segons l'interès. I ningú és més que ningú, ni menys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.