Opinió

I ara... feina a fer

Respecte a la majoria silenciosa, estem realment prou convençuts
que la immigració popular refereix
a Catalunya el seu benestar, els recursos, les decisions i les polítiques?

De totes les res­pos­tes de col·labo­ra­dors d'aquest diari publi­ca­des el pas­sat dia 13 em quedo amb les que expli­ci­ten la neces­si­tat d' ampliar la base social del con­sens per un salt enda­vant en el domini propi del nos­tre futur i, per tant, en la d'un esforç i una estratègia més deci­dida i sis­temàtica en aquesta direcció. Jaume Oli­ve­ras escriu: “El com­promís de fer peda­go­gia a favor de la inde­pendència, expli­cant als nou­vin­guts i als vells immi­grants el seu autèntic con­tin­gut i bene­fici…” I, pot­ser amb més con­creció, Núria Espo­nellà, escrip­tora, qui per tre­ba­llar per la con­sulta pro­posa que “l'ANC sigui capaç de difon­dre els argu­ments que molts com­par­tim entre la soci­e­tat civil de l'àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona i de les ciu­tats més pobla­des del país”. O el genèric del pro­fes­sor Mariné: “Sumar el màxim de ciu­ta­dans del país a la causa cata­lana.” O l' opinió de l' eco­no­mista i pro­fes­sor Germà Bel: “S'ha de man­te­nir l'esforç per con­ti­nuar cana­lit­zant i eixam­plant el suport social a la inde­pendència.” L'escrip­tora Mercè Roca tam­poc s'ho deixa: “A fer què? Doncs a eixam­plar la majo­ria favo­ra­ble al dret a deci­dir, a fer arri­bar el mis­satge de progrés i super­vivència a les per­so­nes a les quals encara no ha arri­bat, a enco­rat­jar els tebis...” O el peri­o­dista Xavier Gra­set, qui també insis­teix en l'estratègia de “fer bé les coses i sumar gent dins del país i també a fora”… Per refe­rir les opi­ni­ons més clares en aquest sen­tit.

I és que això de “la mino­ria silen­ci­osa” (pot­ser no tan mino­ria) em sem­bla que em pre­o­cupa més del que per­cebo als meus entorns. Des del meu angle econòmic i social, estem real­ment prou con­vençuts que la immi­gració popu­lar refe­reix el seu benes­tar als recur­sos, deci­si­ons i polítiques a Cata­lu­nya? (a la tarda vigília de la vibrant Diada de l'any pas­sat vaig recórrer el Baix Llo­bre­gat, on pràcti­ca­ment no vaig veure senye­res pen­ja­des). Regis­tro també una certa recu­lada del cri­teri econòmic en l' argu­men­tació sobi­ra­nista, que no entenc gaire bé, ja què allò –carodià?– del cata­la­nisme de but­xaca o d'estómac i no estric­ta­ment iden­ti­tari va donar una bona empenta a la causa. Per alguna cosa deu ser que el mateix pro­jecte ara una cam­pa­nya mediàtica adreçada, es diu, “als cata­lans inde­ci­sos de tots els orígens” sobre les bon­dats d'un hipotètic estat propi. Però no se'n va pels núvols: la seva web d'entrada és “Que­ga­noyo­co­nes­ta­do­pro­pi­o­cat” tot con­cre­tant en temes com ara pen­si­ons (allò que a mitjà ter­mini podrien millo­rar-se), sub­sidi d'atur, pres­ta­ci­ons soci­als i de dependència, càrre­gues fis­cals… Amb una crida/con­sell cen­tral que traduït diu: “Si vius a Cata­lu­nya, si creus que el teu futur i el dels teus fills rau aquí, hi ha raons que hau­ries de tenir en compte per a deci­dir sobre el futur de Cata­lu­nya.”

En aquesta feina –“ens espera feina”, con­testa el pro­fes­sor Mariné al refe­rit qüesti­o­nari– hi ha més entre­bancs dels que se sol creure. I és que en aquest per a mi ampli seg­ment social la per­cepció de dependència de l'Estat espa­nyol és forta. Pen­si­ons i sub­sidi d'atur por­ten sem­pre el seu segell de pro­cedència, a aquesta caixa única hi han cotit­zat sem­pre i, en matèria tan sen­si­ble, és ben fàcil escam­par pors sobre els drets adqui­rits, la sort del fons de reserva o la sos­te­ni­bi­li­tat d' unes asse­gu­ran­ces soci­als cata­la­nes, encara que les nos­tres cotit­za­ci­ons hagin superat sem­pre les pres­ta­ci­ons rebu­des, tret en anys d'intensa crisi econòmica. És veri­tat que els ser­veis públics bàsics els refe­rei­xen a la Gene­ra­li­tat, però pre­ci­sa­ment en els dar­rers anys han estat afec­tats per les reta­lla­des i pot­ser és difícil per­ce­bre les cau­ses exter­nes de l'ajust i, en gene­ral, els errors de la política econòmica cen­tral. O, a hores d' ara, com tenim allò de Cata­lu­nya, terra de tre­ball? Sovint, en con­ver­ses, ens refu­giem en l'argu­ment, més o menys com­pro­vat, que quan aquests immi­grants ja esta­blerts a Cata­lu­nya es rela­ci­o­nen amb els seus llocs d'ori­gen s'escan­da­lit­zen del que podríem ano­me­nar el seu tarannà econòmic sub­si­diat. Però cal tenir molt en compte les seves arrels per­so­nals, emo­ci­o­nals i cul­tu­rals. En síntesi he vol­gut expres­sar que en aquest ter­reny hi ha un poten­cial de divisió que cal no negli­gir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.