Mort, el combregaven

No són pocs els que resten sorpresos, encara, davant la resposta espanyola a les reivindicacions de Catalunya. És molta la gent que no acaba d'entendre com, davant la decisió creixent de Catalunya d'imaginar el seu futur fora de la dependència d'Espanya, les reaccions que ens n'arriben adoptin expressions formals tan absolutament desgraciades. És al·lucinant la manera tan maldestra com la part espanyola afronta aquest tema, en comptes de procurar cercar-hi solucions racionals, civilitzades, intel·ligents.

Dia rere dia, la manipulació informativa de la pràctica totalitat de mitjans espanyols, les mentides, les mitges veritats, els rumors, la intoxicació deliberada i conscient s'ha anat ensenyorint de l'espai públic, arrossegant tot el caramull de tòpics, prejudicis i llocs comuns de la catalanofòbia més rància i, alhora, ancestral. I n'hi ha dels nostres que continuen dient, santa innocència, que fan tot això i actuen així perquè no ens entenen, no ens comprenen, i el que cal és fer-hi més pedagogia. Potser ja és hora que ens adonem que no és pas que no ens comprenguin, sinó que, simplement, hi estan en contra. Si tots els recursos, energies i temps que hem dedicat a fer pedagogia a Espanya, els haguéssim dedicat a fer–ne dintre del nostre país, no dubto que ja fa anys que fórem independents. Com que veuen cap on avancem, han perdut els estreps i a les tertúlies criden, insulten, mancats com estan d'arguments sòlids per a contrastar l'opinió catalana. Alguns han començat a passar ja de l'amenaça a la violència. A les Corts i en àmbits més formals, l'estridència és substituïda per aquella arrogància despectiva amb l'adversari que, en el fons, encobreix determinats complexos.

Els perden les formes, sí. El nacionalisme espanyol és així i ho ha estat sempre. Perquè pel que fa a nosaltres no pensen amb el cap, sinó amb l'estómac, substitueixen el cervell pel budell i actuen com sempre: en lloc de fer servir la intel·ligència, empren la força. És el que sempre han fet al llarg de la història, des de la dreta i de l'esquerra estant, quan s'ha tractat de Catalunya. Si fa uns anys haguessin actuat més amb el cap que amb les vísceres, més d'un i més de dos, dels nostres, hauria picat l'ham: una mica de reducció del dèficit fiscal, un bocinet de via mediterrània, matrícules als vehicles, seleccions esportives allà on no juga Espanya, una estoneta de català a les Corts, de tant en tant i sense fer-ne un gra massa, etc. Sobta d'entendre si tan poc ens poden sofrir, si tan detestables som, si tanta angúnia els fa la nostra llengua, per quins set sous ens hi volen a Espanya, si no és per a continuar pagant. Com esperen que reaccionem davant les seves investides de rebuig, negació i menyspreu permanent? Ells, mentrestant anem pagant, continuen invertint en infraestructures en indrets impossibles.

De Madrid estant, enmig de la bombolla d'afirmació nacionalista i del silenci d'aquella Espanya culta, liberal i oberta que deu haver-se passat a la clandestinitat, fan veure que no s'adonen del que passa. Aquí, aquells catalans que continuen defensant la continuïtat de la dependència espanyola de Catalunya (Navarro, Duran, Sánchez), s'esforcen per a mig gargotejar futurs menys bèsties, a la pissarra pública, que a l'instant són esborrats pel mestretites de torn. Queda clar que, de ponent, no en vindrà res de bo, perquè allà s'hi neguen i mai no han imaginat, per a nosaltres, un futur diferent del passat i el present de sempre. Ara, a cuita-corrents, parlen d'una manera distinta d'encaixar (?) a Espanya, d'un federalisme que ara va de bo i d'un sistema de finançament no lesiu per a Catalunya. Però fan salat, ara, ja. No només perquè aquí no s'ho creu ningú, sinó perquè, allà, tampoc. Com la dita popular, quan era mort, el combregaven.