Opinió

la CRÒNICA

Per un manyoc de cabells

Per unes quan­tes hores ens vàrem sen­tir lliu­res, can­tava Rai­mon fa uns anys, en una època en què les con­di­ci­ons mete­o­rològiques eren, en alguns aspec­tes, simi­lars a les actu­als. Era fàcil pen­sar-hi a Salt, la nit abans del des­no­na­ment frus­trat pel Tri­bu­nal d'Estras­burg, obser­vant com la gen­tada reu­nida al vol­tant del bloc o al peu de l'esce­nari espre­mia un dels sabors més autèntics i sucu­lents de la lli­ber­tat, un mot que ha aca­bat adqui­rint accep­ci­ons abso­lu­ta­ment insípides.

L'endemà arri­ba­ria la notícia i les abraçades i l'esclat d'entu­si­asme, però ales­ho­res, fins i tot sense saber si el desen­llaç inclou­ria bas­to­na­des o aque­lla tensió dila­tada que posa a prova les resistències més deci­di­des, els espe­rits i les espe­ran­ces pre­nien el vol. Hi aju­dava la gene­rosa presència de Feliu Ven­tura, o dels Gos­sos acom­pa­nyats de Josep Thió, o de l'Amparo Sánchez d'Ampa­ro­noia o dels rape­ros tre­men­dos de Lágri­mas de San­gre, o les veus tren­ca­des i impe­tu­o­ses d'aquell gru­pet fla­menc, i també els vídeos pro­jec­tats a la façana que ens apro­xi­ma­ven els ros­tres de les famílies ocu­pants, i els nens, un a un, damunt l'esce­nari agraint el suport a la gen­tada.

Les emo­ci­ons gene­rals es van eriçar i els ànims es van enar­dir i ens va per­me­tre tas­tar allò de la lli­ber­tat que dóna ganes de viure; la que expe­ri­men­ten els pro­ta­go­nis­tes de la història i no les vícti­mes resig­na­des. Les exhi­bi­ci­ons de soli­da­ri­tat acos­tu­men a pro­duir aquests efec­tes. Ens hauríem de repe­tir cada dia que la gran lliçó de la PAH és la de con­ver­tir els per­de­dors, els fra­cas­sats, els aban­do­nats, les vícti­mes de les fata­li­tats d'un sis­tema des­astrós, en indi­vi­dus dig­nes i lliu­res quan ningú els ofe­ria cap opor­tu­ni­tat. I, a més, de fer-ho per l'estímul del floc de cabells al qual feia referència el mera­vellós text de Ches­ter­ton que ens va lle­gir Pau Llonch, el con­duc­tor de l'acte. L'autor anglès par­lava de la decisió del govern britànic de rapar els nens dels subur­bis per evi­tar els polls, de la para­doxa cruel que com­por­tava la deter­mi­nació de supri­mir els cabells dels pobres i no els polls, i pro­cla­mava el dret suprem i essen­cial d'una pobra vai­leta de pèl roig a tenir una fron­dosa cabe­llera llarga i neta. I si els ter­ra­ti­nents, les lleis i les ciències n'estan en con­tra, cal posar fi als ter­ra­ti­nents, les lleis i les ciències! Un text tan com­mo­ve­dor com revo­lu­ci­o­nari, sor­pre­nent si con­si­de­rem que prové d'una ploma pro­fun­da­ment con­ser­va­dora, però que situa la justícia, la lli­ber­tat i els drets fona­men­tals al lloc que hau­rien d'ocu­par a la soci­e­tat.

La PAH sor­geix d'aques­tes cer­te­ses. Si l'eco­no­mia, les lleis o la política neguen el dret a un habi­tatge digne a la Míriam, la Bouchra, la Núria o la Mari­ama, a les setze famílies que ocu­pen el bloc de Salt i a tan­tes altres, hau­rem de can­viar l'eco­no­mia, les lleis i la política, i si per fer-ho ens cal una rup­tura o una revo­lució, ens hi hau­rem de posar encara que ens faci man­dra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.