L'endemà del dissabte

Fins i tot si arribes a Palma a l'horabaixa i has d'anar directament cap a la feina –en el meu cas (el divendres passat), la presentació del llibre de les fotos excel·lents que Enric Lucena va fer al Concert per la Llibertat (Pagès Editors, 2013)– no es pot sinó notar l'ambient que es respira a l'illa de Mallorca: relaxat, i pròsper, i despreocupat. O així m'ho sembla.

Arribem a Can Alcover, la seu de l'Obra Cultural Balear, i amb prou feines hi podem entrar a causa d'una cua de mestres i professors que esperen per cobrar de la caixa de resistència, el fons autogestionat destinat als docents que fan vaga per protestar contra el Tractament Integrat de Llengües (TIL) imposat pel govern balear per decret-llei. A la cafeteria, la Marga –dona de l'Enric i mallorquina nadiua– explica que hi ha hagut cua des de les deu del matí, que hi ha parelles de docents que han perdut fins a 2.000 € a causa de les sancions imposades pel govern i que la manifestació en contra del TIL (29/9) ha estat la més gran de la història sencera de Mallorca (90.000 persones). “Normalment –recalca–, els mallorquins mai no protestem. Aquí es viu tan bé!”

Però, normalment, el seu govern no s'atreveix a tocar l'intocable: l'educació dels fills. Del TIL –segons el qual cal impartir les assignatures en tres idiomes diferents (tot prioritzant, el castellà i l'anglès en detriment del català)– es va fer unes proves pilot que van tenir uns resultats tan negatius que tant els pares com els mestres el van qualificar d'horrorosament impracticable. A més, el sistema actual d'immersió en català ja garanteix el coneixement del castellà i no es creu pas que es millorarà el de l'anglès tot fent classes de matemàtiques, posem per cas, en l'idioma de Ken Follett; sobretot, quan no hi ha prou docents que el dominin. (Per solucionar aquest últim problema, el govern ha proposat que es posi un nen estranger angloparlant en cada classe per fer de traductor.) L'ambient a Can Alcover era optimista i engrescador. El poeta que hi va viure fa un segle (a qui se li van morir la dona i quatre fills) va arribar a escriure: “jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort”. Els mallorquins actuals tenen clar, pel que sembla, que, com a mínim, no volen plànyer la mort –per causes gens naturals– de l'idioma que encara els és propi.