Jordi Comas, fa un any

Jordi Comas va morir assassinat ara fa un any. El farà demà, de fet. Va ser una notícia colpidora pel fet que era una figura coneguda en l'àmbit dels mitjans de comunicació, perquè sempre era pertot, perquè havia participat en moltes iniciatives relacionades amb aquests mitjans, i sobretot, perquè era una excel·lent persona. Quan mor algun conegut de manera inesperada, fa mal. Quan és un amic a qui havies vist feia poc, el dolor s'incrementa. Però quan hi ha una mà assassina al darrere, que talla la vida d'una persona per robar-li uns diners, falten adjectius per qualificar-lo. El que li va passar a en Jordi va ser tan injust com injust és que els seus familiars no hagin tingut el petit consol de veure com es posaven davant de la justícia els autors d'un crim tan execrable. Que ningú no vegi en aquestes ratlles una crítica als Mossos d'Esquadra, que em consta que hi han posat un plus per descobrir com van anar les coses i quines van ser les mans executores de crim, però el cert és que fins ara no se n'han sortit. S'ha dit i escrit que hi havia un sospitós que havia fugit. Potser sí, però recordo com fa més de vint-i-cinc anys en un reportatge titulat Crims sense càstig, ja hi havia opinions de caps polítics i responsables de la policia espanyola i la Guàrdia Civil que deien que hi havia casos que consideraven resolts, encara que no s'havia pogut demostrar la culpabilitat dels que tenien clar que eren culpables. Però això, en un estat de dret no s'hi val. I per tant, l'assassinat d'en Jordi Comas és un “cas obert”, per utilitzar terminologia policial. I ho ha de continuar sent. Volem saber qui va matar el nostre amic, al marge que fos el president de la patronal i tingués els contactes polítics, econòmics i socials que tenia Jordi Comas. És de justícia que es continuï treballant per aclarir el cas. Però és molt preocupant que l'any passat hi hagués 52 casos d'assalts violents a les comarques gironines i que aquest any el nombre ja hagi arribat a la quarantena sense que hi hagi hagut detencions de la majoria dels autors dels fets. Per això, confiant en la nostra policia, cal demanar-los un esforç per detenir els criminals que entren a les cases i n'atemoreixen la gent que hi troben, quan no els lliguen, colpegen o torturen per treure'n quatre quartos. Això és el pitjor que pot passar, que la gent tingui por a casa. I cal exigir resultats...