‘El dilema' de Zapatero

Felipe González pre­si­deix el comitè de savis de la Unió Euro­pea, pro­fes­si­o­nal de con­ferències i mem­bre del con­sell de Gas Natu­ral i en les seves hores lliu­res dis­se­nya joies.​José María Aznar tre­ba­lla a la con­sul­to­ria KPMG, a Endesa de Xile i en el seu temps lliure juga a pàdel. Asses­sora la seva dona i alcal­dessa de Madrid, Ana Bote­lla. Tots dos expre­si­dents gau­dei­xen del pri­vi­legi de ser ex: nòmina, xofer, cotxe, secretària, des­patx, la qual cosa ser­veix per con­ti­nuar la seva vida amb un reco­nei­xe­ment públic con­tinu. Tots dos tenen temps de seguir mar­cant ter­ri­tori ideològic en els seus res­pec­tius par­tits. Quan decau la seva popu­la­ri­tat, un negre lite­rari escriu un lli­bre per man­te­nir la seva presència.

L'altre ex és Rodríguez Zapa­tero. El més jove de tots tres. Avui corre el perill de pas­sar a la història d'Espa­nya sense pena ni glòria o, encara pit­jor, de pas­sar-hi com el pre­si­dent que va ama­gar que venia una crisi en forma de llarga tem­pesta i que ara alguns eco­no­mis­tes ano­me­nen crisi en forma de L. És a dir, sense saber com aca­barà. La diferència de Zapa­tero amb els altres ex és que ara té més temps. Ningú l'ha cri­dat perquè asses­sorés res. Ha tin­gut temps per escriure per­so­nal­ment de dalt a baix un lli­bre: El dilema, fàcil de com­bi­nar amb les avor­ri­des ses­si­ons del Con­sell d'Estat, del qual és mem­bre com a expre­si­dent. Zapa­tero, en El dilema, vol fer-se per­do­nar els pecats, mal­grat que no fa autocrítica. És el lli­bre de la seva vida com a pre­si­dent i només hi reco­neix un error: el retard a l'hora d'uti­lit­zar la paraula crisi quan tot­hom sabia que n'hi havia; de no haver dit res quan la sen­sació era ben visi­ble. De dir que el país estava crei­xent i que les pre­vi­si­ons eren bones. Tot ple­gat, sufi­ci­ent perquè hagi d'escriure molts lli­bres per poder esbor­rar una mala imatge que amb el temps només podran millo­rar d'altres que vin­dran. Zapa­tero va ser víctima d'haver d'assu­mir la pre­sidència del govern abans d'hora. La pers­pec­tiva històrica demos­tra que no estava pre­pa­rat. La mala gestió d'Aznar en l'atemp­tat de l'11-M el va por­tar a La Mon­cloa abans d'hora. Mai va tenir clar i no va agrair prou que els soci­a­lis­tes cata­lans l'hagues­sin conduït a la secre­ta­ria gene­ral del PSOE. Tot ple­gat, un dilema que haurà d'escriure amb tota una obra com­pleta per jus­ti­fi­car per què no va donar llum verd a l'Esta­tut que va apro­var el Par­la­ment de Cata­lu­nya. Un fet que hau­ria estal­viat part dels mal­de­caps actu­als de la política cata­lana...