La columna
Ulsterització
La guerra civil de l'Ulster va causar un gran sofriment a generacions d'irlandesos nominalment britànics
Entre bastidors, diuen, Jordi Cañas –exempleat del Museu d'Història de Catalunya, admirador de Melville i fotògraf entusiasta– és tan bilingüe com amable. Ara bé, tan bon punt se li posa un micròfon davant es converteix –o així ho sembla– en un monolingüe visceral que no para de generar exabruptes.(¡Hablo castellano porque mi madre és de Sevilla!, va exclamar al Canal Català; un tipus de comentari que els catalanoparlants que tenim mares nascudes a Liverpool, o Conakry, o Nador, pensàvem que havia desaparegut amb el segle XX.) Així mateix, fa el paper de poli dolent per contrast amb el poli bo que s'ha inventat el diputat Rivera. L'altre dia, però, –segons ha confirmat la web directe.cat– tot adreçant-se als contertulians al mateix Canal Català, Cañas va dir una cosa força més forta que els seus estirabots habituals: “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.”
Vaig créixer amb les imatges esgarrifoses del conflicte de l'Ulster (que és com els unionistes anomenen Irlanda del Nord), en què 3.254 persones van perdre la vida. No va ser fins que vaig conèixer personalment alguns nord-irlandesos que em vaig adonar de com n'havia estat, de dur, viure-ho: van explicar com els tancs britànics feien servir els canons per tombar els minusvàlids que anaven en cadires de rodes; com els soldats subjectaven civils irlandesos a execucions fingides; com alguns dels mateixos civils, si descobrien un catòlic o un protestant –segons el cas– al seu barri podien trencar-li el cap amb blocs de formigó... La guerra civil de l'Ulster va causar un gran sofriment a tres generacions d'irlandesos nominalment britànics. (Sovint s'oblida que aquesta guerra la van començar els unionistes.) O bé el diputat Cañas va dir el que va dir com una de broma, i en aquest cas se'l pot acusar de banalitzar el conflicte, o vol veure un panorama semblant a Catalunya, i en aquest cas se'l pot acusar d'incitació a la violència a gran escala. Ja m'agradaria veure'l a l'Haia, intentant entretenir els jutges –menys comprensius, potser, que el públic català– amb els seus exabruptes més aviat suats.
