Opinió

La Constitució del consens

La Constitució de 1978 necessita reformes. S'han de fer. Com més aviat millor. Però sense trencar-la

La història ve de lluny. El febrer del 1957, quan Alberto Ullas­tres va arri­bar al Minis­teri de Comerç, l'Estat només tenia divi­ses per com­prar com­bus­ti­ble durant dos mesos. Espa­nya estava en una situ­ació econòmica des­es­pe­rada. Lla­vors, el gene­ral Franco va dei­xar la política econòmica en mans dels ano­me­nats tecnòcra­tes, en con­cret d'Ullas­tres i de Navarro Rubio, minis­tre d'Hisenda. Tots dos van impul­sar el Pla d'Esta­bi­lit­zació –la pater­ni­tat tècnica del qual cor­res­pon a Joan Sardà Dexeus– amb la fina­li­tat de posar fi a la política d'autar­quia i libe­ra­lit­zar l'eco­no­mia espa­nyola. El pla va tenir un cost social ter­ri­ble (l'emi­gració espa­nyola a Ale­ma­nya), però també va fer pos­si­ble el crei­xe­ment econòmic del país durant els anys sei­xanta, la qual cosa al seu torn, mort Franco, va fer ine­vi­ta­ble la tran­sició a la democràcia. Una tran­sició que, cer­ta­ment, els qui van pilo­tar l'Estat durant el tar­do­fran­quisme i van dis­se­nyar –en parau­les d'un d'ells– “la llarga marxa cap a la monar­quia” no con­ce­bien com el trànsit cap a una democràcia plena sinó tute­lada. Però la rea­li­tat sem­pre s'imposa i, de la mateixa manera que no és pos­si­ble que una dona quedi només una mica emba­ras­sada, tam­poc no ho és ins­tau­rar una mica de democràcia. Per tant, el que es va pro­duir en rea­li­tat, sota l'apa­rença d'una reforma, va ser una rup­tura. No és estrany que, fa anys, un dis­tin­git polític català em digués: “Ja ho sé, ja ho sé. Ja ho sé que la tran­sició va començar l'any 1959.”

Sí, la tran­sició va començar l'any 1959, però el 1975 calia posar fil a l'agu­lla. Cert és que el país tenia una por atroç a causa del record encara punyent de la Guerra Civil, que a uns els impul­sava a accep­tar unes refor­mes no desit­ja­des, i a altres, a adme­tre-les mal­grat sem­blar-los cur­tes. Però calia fer-ho. I qui ho va fer va ser algú que, desig­nat pel rei i al cap­da­vant del par­tit lla­vors domi­nant a la dreta –UCD–, no era un repre­sen­tant típic d'aquesta. Adolfo Suárez no per­ta­nyia a cap dels cos­sos d'elit de l'admi­nis­tració de l'Estat, ni estava apa­dri­nat per la cúpula empre­sa­rial. Era, curt i ras, un des­clas­sat. Algú dotat d'un gran ins­tint polític i d'un inne­ga­ble encant per­so­nal, que va cap­tar les neces­si­tats del moment i que va acon­se­guir donar-los res­posta amb visió llarga, capa­ci­tat de mani­o­bra, espe­rit transac­ci­o­nal, volun­tat de pacte i notori coratge per­so­nal. Al lec­tor escèptic pre­gunto: hau­ria lega­lit­zat Areilza el Par­tit Comu­nista com va fer Suárez? I Fraga? I –vaig encara més lluny– Felipe González?

La Cons­ti­tució del 1978 no és obra del pre­si­dent Suárez, però ell va con­tri­buir, de forma deci­siva, a fer-la pos­si­ble. El que té una importància capi­tal, perquè –en parau­les de Miguel Her­rero– es tracta “de la Cons­ti­tució de més èxit dels últims dos-cents anys”, sor­gida “d'una gran ope­ració de con­sens exprés i, més encara, tàcit no només entre les for­ces polítiques amb repre­sen­tació par­la­mentària sinó (...) entre ins­ti­tu­ci­ons polítiques i soci­als”. No és un text jurídic per­fecte –quin ho és?–, però ens ha pro­por­ci­o­nat el més llarg període d'esta­bi­li­tat democràtica de la nos­tra història con­tem­porània. Així mateix, per donar una solució satis­factòria a l'ano­me­nat “pro­blema català” –que és de fet el “pro­blema espa­nyol” de l'estruc­tura ter­ri­to­rial de l'Estat–, la Cons­ti­tució del 1978 va acon­se­guir “orga­nit­zar un Estat autonòmic sobre dos pilars no necessària­ment simètrics. Per una part, el dret a l'auto­no­mia de naci­o­na­li­tats i regi­ons (...). D'una altra, el reco­nei­xe­ment d'uns drets històrics”. Aquest èxit indis­cu­ti­ble és con­seqüència del fet que l'Estat es va refor­mar, però no es va demo­lir. I en això va tenir molt que veure l'habi­li­tat política de Suárez, que va saber veure lluny, més enllà fins i tot de les idees, cre­en­ces i interes­sos dels qui l'havien votat.

Han pas­sat els anys i, com tota obra humana, la Cons­ti­tució de 1978 neces­sita refor­mes. S'han de fer. Com més aviat millor. Però sense tren­car-la. Si la tren­quem, tots la tro­ba­rem a fal­tar. Fins i tot els que ara la menys­preen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.