Opinió

Sorprèn i no sorprèn

Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics

Sorprèn que encara, a hores d'ara, es vul­gui ata­car la pos­si­bi­li­tat de secessió de Cata­lu­nya amb l'argu­ment de la invi­a­bi­li­tat econòmica. Pri­mer, pel que suposa ata­car la sepa­ració en lloc de defen­sar i seduir en favor d'una unió més bona. Segon, perquè ningú amb dos dits de front pot man­te­nir que una comu­ni­tat amb major renda per càpita que la resta, millor capi­tal humà, capa­ci­tat empre­ne­dora, regis­tre de vocació euro­pe­ista i ampla ober­tura econòmica a l'exte­rior no se'n sor­tirà en un món glo­bal i en una Europa que no cessa d'ampliar fron­te­res. Els dub­tes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics, perquè polítics són els con­di­ci­o­nants que es pre­te­nen impo­sar sobre l'eco­no­mia seces­si­o­nada. Quin serà el cost de tran­sició si no és el que resulti de l'anta­go­nisme polític? Quina serà la tar­dança a tro­bar acords en el nou con­text fora de la mal­vo­lença política? Ho deia molt bé (per hones­te­dat o per traïció del sub­cons­ci­ent) un cone­gut catedràtic de la UAB a la seva xer­rada per a la FAES: en resum, deia ell, Rajoy no ha de per­me­tre la secessió cata­lana, pri­mer perquè Espa­nya no tin­dria altra­ment cap fron­tera per a treure els seus pro­duc­tes que no fos el País Basc (ana­tema!) i, segon, perquè Espa­nya sense Cata­lu­nya no podria tor­nar el seu deute exte­rior. Curiós el seu argu­ment polític: el de la invi­a­bi­li­tat econòmica d'Espa­nya! Que la de Cata­lu­nya es dóna ja com a garan­tida.

Passa sovint també que les decla­ra­ci­ons reco­lli­des en els mit­jans per mor d'un bon titu­lar no fan justícia com­pleta del que es diu. Els tècnics ho rei­te­ren: el ter­ri­tori petit pot aca­bar arros­se­gant el gran. Tots pre­nen mal amb la falta d'acord. Uns més en el curt ter­mini que no en el llarg, tem­po­ral­ment o de manera sistèmica... Incert, tot ple­gat, segons la natu­ra­lesa dels esce­na­ris, que són catas­tro­fis­tes si es cons­tru­ei­xen amb l'anta­go­nisme polític ven­ja­tiu. Esce­na­ris de ter­ror, que poden ser con­tra­pro­du­ents fins i tot per als qui els fan ser­vir pel que tenen d'irre­als i per la des­con­si­de­ració infan­til en què situen la con­tra­part. Tot això sense igno­rar que els mit­jans que par­ci­al­ment recu­llen aquells comen­ta­ris tenen també un fort biaix. No sorprèn. Pri­mer, pel biaix de font: la plu­ra­li­tat que aquí alguns prac­ti­quen (sí, encara que a alguns no els ho sem­bli prou) està a anys llum de la que prac­ti­quen, en gene­ral, a l'altra banda de l'Ebre. Cer­ta­ment es pre­senta la plu­ra­li­tat com a indici de democràcia més madura; però, en rea­li­tat, molts d'aquests opi­na­dors que en fru­ei­xen estan aquí sobre­re­pre­sen­tats i, poc o molt, amb el seu èmfasi mili­tant aju­den a crear dub­tes sobre la vir­tu­a­li­tat de deter­mi­nats argu­ments. I com més gran és l'esti­ra­bot, més acon­se­guei­xen mono­po­lit­zar el debat i així man­te­nir els dub­tes d'oients i lec­tors. En canvi, molts altres mit­jans man­te­nen allà una visió com­pacta, que s'auto­re­força amb la negació de la plu­ra­li­tat. El segon biaix és de destí. Els resums de premsa, per exem­ple, de mol­tes empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons, pequen d'aquesta dis­torsió. Els dia­ris que es lle­gei­xen a Madrid i a bona part de la Península, la ràdio que s'escolta i la tele­visió que es veu pesen molt poc en audiències dins la rea­li­tat cata­lana, de manera que s'estan con­for­mant rea­li­tats des­con­ne­xes. Ho dic des del conei­xe­ment de veure cada matí reculls de notícies que superen els dos cen­te­nars. Si hom selec­ci­ona els mit­jans per agom­bo­lar-se amb l'auto­a­fir­mació, res a dir; però si sobre el conei­xe­ment es volen cons­truir polítiques mínima­ment basa­des en l'evidència, l'auto­en­gany és garan­tit.

Jo mai havia vist els mit­jans tan com­ba­tius i de part com avui, vista la situ­ació extra­or­dinària que vivim i les ganes que tenen alguns d'influ­en­ciar el procés en un sen­tit o altre, també pels rèdits empre­sa­ri­als que se'n poden deri­var. Que fàcil resulta tro­bar un autor des­con­tent per a donar pàbul i pro­ta­go­nisme a la seva crítica, que ben mane­gada per­met fer del cas con­cret la regla gene­ral. Uti­lit­zar i llençar, que si el text té pocs caràcters més fàcil serà la mani­pu­lació. Això afecta en espe­cial qui creu que escriu fora de con­text des de torre d'ivori aïllada, sense conèixer crèdits, dia con­cret de publi­cació, limi­ta­ci­ons d'espai i pàgines d'inserció, esde­ve­nint metra­lla d'ús de con­veniència.

Entenc que no agradi a alguns com­pro­var la rea­li­tat que viu Cata­lu­nya, que durant molt temps han igno­rat i que amb la seva negligència han ali­men­tat; però insulta la intel·ligència que en la seva lluita reac­tiva avui en els mit­jans vul­guin fer pas­sar bou per bèstia grossa tot uti­lit­zant l'eco­no­mia al ser­vei del seu desi­deràtum polític. Sem­pre ens que­darà l'hones­te­dat o el sub­cons­ci­ent del pro­fes­sor esmen­tat enfront del des­vari de la FAES per com­pro­var quins són els límits de la mani­pu­lació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia