El cas Palau de la Música
Cal que l'estat de dret recuperi una credibilitat que està en qüestió en vista de la lentitud amb què es resolen determinats casos
Dilluns passat aquest diari es feia ressò de l'inici a l'Audiència de Barcelona del judici contra Fèlix Millet i Jordi Montull (expresident i exdirector del Palau de la Música, respectivament), acusats d'un delicte de tràfic d'influències i de dos delictes continuats de falsificació de document oficial i de prevaricació, contra un arquitecte i contra tres excàrrecs de l'Ajuntament de Barcelona, acusats també de dos delictes continuats de falsificació de document oficial i de prevaricació. Per als dos primers acusats el fiscal demana deu anys i dos mesos de presó i per als altres, quatre anys i set mesos. Fins ací tot normal si no fos perquè la fase d'instrucció ha durant cinc anys i perquè la causa que ara es jutja, la construcció d'un hotel de luxe en unes finques catalogades que formen part de l'entorn del Palau de la Música, declarat patrimoni de la humanitat des del 1997, és col·lateral a la causa principal, el denominat cas de l'espoli del Palau de la Música, encara en fase d'instrucció i pel qual Millet i Montull es podrien enfrontar a una petició de vuitanta-dos anys de presó. Tot plegat mereix algunes reflexions.
En primer lloc, sense prejutjar la presumpció d'innocència fins que no hi hagi una sentència, el que sembla poc raonable és que la fase d'instrucció es perllongui durant cinc anys en un cas que, sens dubte, va causar una enorme alarma social pel relleu –cívic, cultural i polític– dels imputats. Una causa que, a més, tot apunta que té ramificacions polítiques inadmissibles, estenent una ombra de sospita sobre l'opacitat de les relacions entre alguns membres del món de la política, dels negocis i de la cultura. I posa també en evidència la lentitud de la justícia i les dificultats que troba quan es tracta de jutjar cognoms il·lustres del país. Lentitud i dificultats que probablement són fruit de la complexitat i les implicacions dels fets jutjats. Però això no evita que l'opinió pública cregui que no sempre és així i que delictes molt menors es jutgen ràpidament quan els acusats no són personatges coneguts i no hi ha derivades polítiques. La complexitat del cas Palau exigeix una instrucció igualment complexa i, per tant, lenta, però això no pot obviar la sensació que la rapidesa amb què actua la justícia no és igual per a tothom malgrat el principi que “tots els ciutadans són iguals davant la llei” tal com estableix l'article 14 de la Constitució i, indirectament, el preàmbul de l'Estatut de 2006.
En segon lloc, aquesta lentitud mina la credibilitat de l'estat de dret, perquè per molts ciutadans preval la sensació que qui té mitjans econòmics en surt sempre més ben lliurat que qui no té, donant la sensació que hi ha una justícia de primera, reservada a uns pocs privilegiats, i una de segona, per a la resta dels mortals. Evidentment això no és cert, però és la sensació predominant i més en uns moments de crisi econòmica que està castigant les classes mitjanes i populars sense qüestionar els responsables de la gestió d'unes institucions financeres que han arruïnat (participacions preferents) o han deixat sense habitatge molta gent.
finalment, la justícia, com la política, té també una funció pedagògica i fóra bo que els casos de corrupció, malversació de fons, tràfic d'influències, apropiació indeguda... es resolguessin amb una certa celeritat i amb tot el rigor que permet la llei, perquè la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que a més ho ha de semblar. Cal esperar, doncs, que en el futur l'estat de dret recuperi una credibilitat que avui està en qüestió en vista de la lentitud i les dilacions amb què es resolen determinats casos (Palau, Pretòria, Nóos, Gürtel, Bárcenas, EROS i un llarg etcètera).
