Opinió

De set en set

Fronteres

Retorna el nacionalisme de gran potència

Els orde­na­ments cons­ti­tu­ci­o­nals són sagrats, les uni­tats naci­o­nals són inqüesti­o­na­bles, els trac­tats inter­na­ci­o­nals són el súmmum de la huma­ni­tat… fins que ve un exèrcit que esta­bleix la fron­tera on li sem­bla i tot seguit imposa noves lleis. Com tota la vida s'ha fet. Quan Napoleó des­cons­truïa Europa, va incor­po­rar Cata­lu­nya al seu imperi, divi­dida en qua­tre depar­ta­ments –ultra el dels Pyrénées-Ori­en­ta­les–: Ter, Sègre, Mont­ser­rat i Bouc­hes de l'Èbre. Si el tam­borí del Bruc s'hagués dedi­cat a la flauta i no a la per­cussió amb ampli­fi­ca­dors orogràfics, encara hi seríem. Dinaríem a mig­dia, beuríem vins de la pròpia comarca i no de cent llegües lluny, par­laríem francès amb un accent que hor­ro­rit­za­ria els pari­sencs, i entre nosal­tres faríem ser­vir un català tan afran­ce­sat com acas­te­lla­nat és el que ara tenim. Lla­vors no van fer cap referèndum, això són fri­vo­li­tats del nos­tre temps. Rússia n'ha fet fer un a Cri­mea per la mateixa raó que a vega­des es parla d'armes de des­trucció mas­siva o de drets humans abans de des­en­ca­de­nar unes hos­ti­li­tats: per que­dar bé amb els euro­peus, que sem­pre neces­si­ten un argu­ment pudorós amb què ves­tir les neces­si­tats estratègiques. Assis­tim al retorn del naci­o­na­lisme de gran potència que adver­tia Robert Kagan a prin­ci­pis d'aquest segle, després d'uns anys en què, superada la guerra freda, sem­blava que s'obria una etapa sense con­flic­tes glo­bals, i amb una “comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal” capaç d'impo­sar pau i sen­tit comú quan fes falta. Rússia, l'estat cen­tral de la civi­lit­zació russa, per dir-ho en els ter­mes de Hun­ting­ton, torna a impo­sar-se en els països que con­fi­gu­ren el seu cin­turó de segu­re­tat, i ningú no farà res per impe­dir-ho. I quin futur li espera a Cata­lu­nya? Diu Enric Juli­ana que només podria ser inde­pen­dent con­ver­tida en un pro­tec­to­rat francès, com va des­co­brir Pau Cla­ris. D'argu­ments no en fal­ta­rien –fins i tot s'atri­bu­eix al gran cors la idea que els cata­lans són uns fran­ce­sos con­fo­sos–, però prou feina tenen a França en les seves ban­li­e­ues com per pen­sar a embo­li­car-s'hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.