Siurana, aspra i ardida

A la sor­tida de Cor­nu­de­lla un tren­call indica la ser­pen­te­jant ruta que s'endinsa al roig rocam cal­cari que no para d'apun­tar al cel, men­tre, a dreta i esquerra, gent pen­jada a les ver­ti­cals parets –mai no havia vist tants esca­la­dors per metre qua­drat– prac­ti­quen el des­a­fi­a­ment al ver­ti­gen. Tal­ment, la natu­ra­lesa en estat pur; i al final, Siu­rana.

Pen­jat sobre la cin­glera, el poble de Siu­rana pre­senta tota la bellesa de la natura reta­llada amb escar­pra d'escul­tor i can­tada amb veu de poeta, quan el mateix Josep Car­ner la des­criu “aspra i ardida / ben arra­pada a la sal­vatge altura” i “ella és una impas­si­ble sobi­rana, / domi­nant els vol­tors i els espa­dats”. Un petit con­junt recu­pe­rat al des­po­bla­ment –a finals del 1970 només hi vivia una per­sona– on ara una qua­ran­tena d'esta­dants volen fer patents els avan­tat­ges de la filo­so­fia de la nova rura­li­tat.

En aquest racó de les Mun­ta­nyes de Pra­des, mil·lenària­ment talla­des per les aigües del riu també dit Siu­rana, el petit poble pre­su­meix de figu­rar en lle­tres des­ta­ca­des a la història del país, ja que gaudí de ser un dels muni­ci­pis més grans de la Cata­lu­nya medi­e­val i sig­ni­ficà la dar­rera resistència sarraïna a les ter­res del Prin­ci­pat, en temps de recon­questa. Al cim dels cin­gles, con­tro­lant el pas entre els domi­nis de la casa de Bar­ce­lona i les ter­res meri­di­o­nals, el cas­tell àrab sos­tingué durant qua­tre llargs segles la seva pri­ma­cia, fins que Ramon Beren­guer IV con­vocà l'ajut dels senyors de Cer­vera, Cas­tell­vell, Cas­te­llet i Mol­nells per rea­lit­zar l'assalt defi­ni­tiu (1153), que com­portà la der­rota del valí Almira Alme­mo­niz i la recu­lada dels sarraïns fins a l'altra riba de l'Ebre.

La situ­ació sin­gu­lar de la for­ta­lesa àrab la feia inex­pug­na­ble i per això la seva con­questa aviat bastí una indes­truc­ti­ble lle­genda, lli­gada a la traïdoria d'un ric mer­ca­der jueu –sem­pre l'anti­se­mi­tisme ha fet forat en l'ima­gi­nari popu­lar– que mostrà a les tro­pes cris­ti­a­nes el camí d'entrada a la ciu­ta­de­lla a canvi de man­te­nir la vida i els béns de la seva família. Ales­ho­res, encapçalats per Ramon de Gaga­not, els sol­dats entra­ren a mata-dego­lla, sense res­pec­tar cap signe de vida. Fou tal la mor­tal­dat que el rene­gat jueu, ama­gat fora la població, veient la car­nis­se­ria va que­dar petri­fi­cat i encara avui es pot veure una gran roca amb el ros­tre del traïdor.

Però la rica lle­genda no acaba aquí. Quan Abdelàzia, una reina de sin­gu­lar bellesa, cele­brava una festa a l'inte­rior del cas­tell, segura de la pro­tecció de les mura­lles, de sobte, una sageta va entrar per la fines­tra i es clavà sobre la taula, seguida de l'entrada des­fer­mada dels sol­dats cris­ti­ans. L'heroica reina, con­vençuda de no caure viva en mans de l'ene­mic, muntà sobre el seu cavall i, davant els que la volien aga­far, es va llançar pel cin­gle. Quasi vuit segles després, al llin­dar del penya-segat situat al cos­tat de les runes del cas­tell, encara es pot veure la marca de les potes del cavall, enfon­sa­des a la roca, abans del salt defi­ni­tiu.

He gau­dit d'uns dies a Siu­rana, en la tran­quil·la soli­tud d'un dels bells racons de la nos­tra par­ti­cu­lar geo­gra­fia. A més, he des­co­bert l'acu­rat tre­ball d'Anaïs i Pau, en el labo­ra­tori d'un hote­let on la cuina expe­ri­menta els gus­tos més exqui­sits. Dies tran­quils, d'agraïda cli­ma­to­lo­gia. M'ha man­cat un ves­pre de vent intens, d'aquells que, diuen, prop de les runes del cas­tell es poden sen­tir els renills d'un cavall que pugen del cin­gle i fins i tot pot­ser s'albira una ombra deli­cada que es pas­seja pels domi­nis de Siu­rana.