De sentiments

Com el pescador que mitjançant un ham lluent atrau la seva peça, l'unionista obté abundant pesca brandant l'esquer d'una racionalitat impol·luta en contrast amb les pulsions atàviques pròpies de qualsevol nacionalisme. Paradoxalment, a aquest miratge solen sucumbir esperits molt conreats. Diuen “nosaltres juguem al camp de la raó; en la nostra molsuda motxilla cultural no hi caben sentiments primitius de gènesi tribal, ni identitats inventades ni emocions ancorades en un meandre del riu de la història, que sempre flueix cap a la modernitat. Vosaltres, els nacionalistes, remeu cap a la contrahistòria; no creieu en la brúixola, eina massa racional per rupestres; nosaltres ens guiem per la raó, refractària a esperits poc il·lustrats com els vostres”.

No pocs d'aquests predicadors encenen (són molt aficionats a les “llums”, a “l'Aufklärung”, lluny de la foscor medieval dels nacionalistes) el seu argumentari hiperracionalista amb el combustible d'un fervorós espanyolisme (sovint inconscient i en ocasions autonegat en declarar-se només “ciutadans del món”). Ara bé, mai no sortirà de mi el menor desdeny vers aquest sentiment espanyolista. Tant per una qüestió d'elemental respecte com per imperatiu científic. Perquè la ciència ens ensenya com funciona això de la “puresa racionalista”.

És clar que la poesia, com tantes altres vegades, ja s'havia anticipat a la ciència i Tagore, per exemple, havia escrit allò de ...“un pensament tot raó és com un ganivet tot fulla; fereix al que el maneja”. Actualment –per a desencís d'aquesta gent tan moderna– resulta que la concepció racionalista, la que creu possible –i saludable!– separar raó i emoció, ha caigut en el descrèdit més pregon. Científicament, és un mal moment pels que creuen que cap anàlisi ha de ser pertorbada per l'emoció, que cal deixar anar, per a millor elevació del judici, el llast del sentiment.

Perquè resulta que, per raons que seria llarg explicar, la naturalesa ha tingut prou cura a evitar que el ser humà caigui en la teranyina de la raó i resolgui només d'acord amb ella. Si així hagués estat, l'espècie humana ni hauria evolucionat, ni tan sols sobreviscut. Com diu el neurocientífic Damasio en El error de Descartes, “els sentiments exerceixen una poderosa influència en la raó, ja que els sistemes cerebrals del primers estan entrelligats amb els que necessita la raó per funcionar”. I continua dient: “A).-Descens del nivell de sucre. B).- Esquivar un objecte i C).- Decidir a qui votar, a qui oferir l'amistat o jutjar la constitucionalitat d'una llei” (l'esment a la Constitució no és oportunista, sinó transcripció literal del que diu aquest científic), heus aquí que “la gent pressuposa que les tres operacions tenen mecanismes diferents, tant, que Descartes va col·locar l'un com a distintiu de l'esperit humà i els altres com a propis dels animals, però resulta que l'aparell de la racionalitat fa servir tant el pis de dalt com el de baix; la racionalitat és el resultat de l'activitat concertada; les emocions i els sentiments no només no són intrusos en el bastió de la raó, sinó que són indispensables per a la racionalitat”.

Encara bo. Algú pot imaginar l'horror d'una sentència només dictada seguint la raó pura? Sortosament, la naturalesa ja no ho fa possible.