Nosaltres a Mèxic
La dècada dels 40 va comportar un canvi de perspectives, de manera que la independència va anar sent assumida com la solució
Escric en aquest univers de colors, olors, accents, melodies i paisatges que és Mèxic, a la plaça del Zócalo on els exiliats tenien ja les primeres discussions sobre si era més gran o no que la plaça de Catalunya. I veig que els vincles entre els dos països són més profunds del que sembla. Ja el 1812, en plena guerra, onze soldats catalans hi van ser afusellats, per negar-se a disparar contra els patriotes mexicans insurgents, uns independentistes a qui J.M. Miquel i Vergés va posar rostre en el seu Diccionario de insurgentes, amb més de dos mil noms, entre els quals el català Joan Aragó, d'Estagell, que lluità al costat de Mèxic i arribà al grau de general i governador. El seu himne nacional és obra de Jaume Nunó, de Sant Joan de les Abadesses, les despulles del qual reposen a la Rotonda de los Hombres Ilustres, de la capital.
Si bé l'onada catalana no hi arribà massivament fins a l'exili del 39, deu anys abans, Abelard Tona hi fundà la independentista Joventut Nacionalista Catalana i amb l'ocupació de Catalunya, Mèxic n'esdevingué la capital política i fou l'altra Catalunya, no tan sols perquè fos allà on Josep Tarradellas va ser escollit president. S'hi fundaren editorials i partits, revistes i plataformes i el 1947, a la capital, s'hi publicaven 27 periòdics en català, simultàniament. D'aquella època són el Full Català, Quaderns de l'Exili, Estat Català, El Poble Català, entre tantes capçaleres emblemàtiques. Aquí van arribar-hi polítics, intel·lectuals, artistes i ciutadans de tot l'ampli ventall democràtic nacional existent llavors, entre els quals gent del complot de Garraf o de Prats de Molló. La dècada dels quaranta comportà un canvi de perspectives, de manera que la independència va anar sent assumida com la solució, així com la unitat nacional dels Països Catalans, circumstància que donà pas a la creació de sigles polítiques del tot noves, resultat d'un procés accelerat de confluència. Lluny del Districte Federal, a Guadalajara, J.M. Murià sostingué durant 15 anys i 180 números el Butlletí d'Informació dels Països Catalans, tan irreductible com ell.
El 1940 hi naixia el Moviment Social d'Emancipació Catalana, amb el suport d'antics membres del PSUC disconformes amb la seva dependència espanyola, com Serra Pàmies, V. Colomer, M. Ferrer, J. Fronjosà, A. Estivill o A. Tona, i aviat signà un manifest independentista amb el Catalunya Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba. L'any següent s'hi incorporaven noms com J. Soler Vidal, M.Serra i Moret i Joan Sales i el 19 de juliol es transformava en Partit Socialista Català, amb membres a vuit països, com P. Aznar i D. Piera a Xile. N'hi havia que col·laboraven amb el periòdic Enlla. Per la independència dels pobles i el socialisme. Aquí coincidien amb Murià, J. Arquer (El futur de Catalunya i els deures polítics de l'emigració catalana, 1943), B. Costa Amic, M.Perelló i J.M. Xammar, procedents del POUM i d'Estat Català i també a la Unió dels Catalans Independentistes, nascuda el 1943 a Santiago i amb un peu a Mèxic. Editaren, el 1946, Cataluña acusa. Un problema de derecho internacional i Cataluña. Síntesis histórica, política, cultural y económica, amb un mapa dels Països Catalans. L'òrgan del PSC va ser primer el Butlletí del Partit Socialista Català i després Nova Era. Anà confluint cap al socialisme democràtic que, a Europa, representava ja el Moviment Socialista de Catalunya. El 1953 s'hi celebrà una Conferència Nacional, on s'aprovà la Declaració de Drets de la Nació Catalana, a redós del Consell Nacional Català, liderat per S. Armendares. Abans, un grup de mexicans antifeixistes havia creat, el 1945, el Patronato de Ayuda a los Patriotas Catalanes, en solidaritat amb els exiliats i els represaliats de l'interior. Part de la nostra història nacional, cultural i política, doncs, té accent mexicà.
