El rei enrocat

L'actu­a­li­tat edi­to­rial no guia els spin doc­tors del Palau de la Zar­zu­ela, però la iro­nia del moment vol que a les lli­bre­ries fran­ce­ses hagi arri­bat aquests dies Les der­ni­ers jours des rois (Edi­to­rial Per­rin), un volum coor­di­nat per l'his­to­ri­a­dor Patrice Gue­nif­fey i que explica el reg­nat dels monar­ques fran­ce­sos a par­tir dels seus últims dies al tro. Si amb Felip August neix la dis­tinció fictícia entre els dos cos­sos del rei –el físic i mor­tal de cada rei i l'immor­tal de la reia­lesa que no mor mai–, a Car­les X el còlera li impe­dirà adreçar unes últi­mes parau­les per a la poste­ri­tat i a Lluís XVI el repi­car dels tam­bors serà el que silen­ciarà el seu últim dis­curs. Amb la garan­tia que les seves últi­mes parau­les arri­ba­rien a les llars sense inter­ferències gràcies a TVE, el rei Joan Car­les I va irrom­pre ahir a les 13.05 hores per anun­ciar als 76 anys i “amb sin­gu­lar emoció” un enro­ca­ment, el seu, en favor del seu fill Felip, de 46 anys. “Avui mereix pas­sar a la pri­mera línia una gene­ració més jove, amb noves ener­gies, deci­dida a empren­dre les refor­mes que la con­jun­tura actual està deman­dant”, s'aco­mi­a­dava el monarca ja enro­cat, que ara haurà de rebre un nou títol en l'estrena de la seva inèdita coha­bi­tació amb un rei.

La versió ofi­cial dic­tava ahir que Joan Car­les I –que era un ferm devot de morir al tro, segons havien sos­tin­gut els zar­zuelòlegs fins al diu­menge a les dotze de la nit– va deci­dir l'abdi­cació el 5 de gener, el dia del 76è ani­ver­sari. Madu­rada la decisió, aquesta va ser comu­ni­cada imme­di­a­ta­ment al príncep Felip, al març a Mari­ano Rajoy i a l'abril a Alfredo Pérez Rubal­caba. La seqüència que va faci­li­tar La Zar­zu­ela com a versió ofi­cial, però, con­trasta amb les parau­les del mateix Joan Car­les I en el seu últim dis­curs nada­lenc. “Vull trans­me­tre, com a rei d'Espa­nya i en pri­mer lloc, la meva deter­mi­nació a con­ti­nuar esti­mu­lant la con­vivència cívica en l'exer­cici fidel man­dat i les com­petències que m'atri­bu­eix l'ordre cons­ti­tu­ci­o­nal”, va avi­sar el 24 de desem­bre del 2013 en el que ales­ho­res tot­hom va aco­llir com l'alerta que no pre­veia abdi­car. D'acord amb la versió ofi­cial dic­tada ahir des de la Zar­zu­ela, doncs, només dotze dies després Joan Car­les I hau­ria arri­bat pre­ci­sa­ment a la con­clusió contrària. Fidel al joc d'enviar mis­sat­ges subli­mi­nals a través de l'atrezzo dels mis­sat­ges ins­ti­tu­ci­o­nals, el rei sor­tint va cui­dar la dis­po­sició del deco­rat en l'hora del seu adéu després de 39 anys al tro: una pri­mera foto­gra­fia amb ell i el seu pare, Joan de Borbó, comte de Bar­ce­lona; una segona foto­gra­fia en la qual ell, el príncep Felip i la infanta Eli­o­nor –tots som­ri­ents– volen sim­bo­lit­zar la con­tinuïtat en la línia dinàstica i, ja sobre la taula del des­patx, un exem­plar visi­ble del diari ABC del dia i un exem­plar molt més dis­si­mu­lat del set­ma­nari lon­di­nenc The Eco­no­mist. Quan el rea­lit­za­dor enca­bia al pla gene­ral les foto­gra­fies del pas­sat (amb Joan de Borbó) i del futur (amb Felip i Eli­o­nor), el rei sor­tint va tenir unes parau­les pel pro­ge­ni­tor que va som­niar amb el tro des del seu exili por­tuguès i en con­tra dels desig­nis de Franco. “Fidel a l'anhel polític del meu pare, el comte de Bar­ce­lona, de qui vaig here­tar el lle­gat històric de la monar­quia espa­nyola, he vol­gut ser rei de tots els espa­nyols”, va reci­tar ahir Joan Car­les I abans que un sob­tat movi­ment de zoom enquadrés el monarca ja només al cos­tat del retrat amb el fill Felip i la néta Leo­nor. Aquest va ser l'únic esment al pare que el 25 d'agost del 1948 va man­te­nir una tensa reunió amb Franco a bord del iot Azor i al final de la qual el dic­ta­dor va impo­sar el seu cri­teri que l'ales­ho­res infant Joan Car­les fos edu­cat a Espa­nya. L'opo­sició ini­cial dels pro­ge­ni­tors –Joan de Borbó i Bat­ten­berg i Maria de les Mercès de Borbó i Orle­ans– no va poder evi­tar que un nen de 10 anys des­ti­nat al tro reial espa­nyol s'embarqués al tren Lusitània a Esto­ril en direcció a Madrid al mes de novem­bre del 1948.

Cons­ci­ent que la monar­quia actual es juga la super­vivència en el futur i no en les herències, el rei va evi­tar qual­se­vol al·lusió a l'entro­nit­zació jurant fide­li­tat “als prin­ci­pis del Movi­mi­ento” el 22 de novem­bre del 1975. “En la meva pro­cla­mació com a rei, fa prop de 4 dècades, vaig assu­mir el com­promís de ser­vir els interes­sos gene­rals d'Espa­nya, amb l'afany que arri­bes­sin a ser els ciu­ta­dans els pro­ta­go­nis­tes del seu propi destí i la nos­tra nació una democràcia moderna”, va rees­criure en l'hora dels adéus.

A diferència de les ser­vi­tuds de morir al tro, abdi­car reserva al rei l'honor d'escriure l'última paraula i la fe que l'emo­ti­vi­tat del comiat dilu­eixi enso­pe­ga­des com el cas Urdan­ga­rin o la cacera a Botswana. La pressa per­met que la suc­cessió tin­gui la majo­ria de dos terços exi­gida al Congrés i que PP i PSOE ja no garan­tei­xen ree­di­tar després de les elec­ci­ons gene­rals del 2015, vist l'ascens del vot repu­blicà d'IU i Pode­mos. Faci­li­tar l'enroc és l'últim regal del bipar­ti­disme al rei, un indret curiós on a vega­des les elec­ci­ons muni­ci­pals ser­vei­xen per pro­cla­mar repúbli­ques i on, a vega­des, les elec­ci­ons euro­pees acce­le­ren les abdi­ca­ci­ons.