Capitalisme social

El president de La Caixa –la primera empresa catalana–, Isidre Fainé, parla sovint de capitalisme social. Per capitalisme suposo que entén el sistema econòmic en què vivim, una economia de mercat en què el valor de les coses ve fixat sobretot pel mercat, en què hi ha sobretot iniciativa privada i en el qual la cultura de l'esforç premia sobretot el treball. L'adverbi sobretot és responsabilitat meva, ja que crec en la iniciativa privada, però també en la conveniència que l'Estat reguli moltes coses, si no vol que els peixos grossos –els taurons– es mengin els petits, i si vol que l'esforç es premiï mínimament, ja que no hi ha prou justícia en aquest món. El capitalisme té mala premsa, però un cop introduïts tots els matisos que es vulguin i, especialment, l'adjectiu que segueix a continuació, dubto que hi ha hagi un altre sistema vàlid. Amb el sistema capitalista passa com amb la democràcia: són absolutament imperfectes, però no n'hi ha d'altre.

Les alternatives són l'anarquia o el comunisme i la seva economia planificada, que tant mals resultats va donar a la Unió Soviètica i satèl·lits. Els països més rics del món són els demòcrates, que per llei respecten els drets humans i que tenen un sistema capitalista. Els crítics de la nostra societat protesten contra l'augment de les desigualtats, que és una imperfecció greu, però és evident que a la Xina aquestes protestes no tenen ni possibilitat de ser escoltades.

M'agrada imaginar que a l'altre món el règim serà anàrquic, sense regulacions, però funcionarà d'allò més bé, perquè tots serem bones persones.

M'interessa analitzar l'adjectiu social. Significa que la creació de riquesa que es crea en aquest sistema capitalista ha d'estar al servei d'allò que els clàssics en deien el bé comú i que vaig estudiar a la Facultat de Dret. Suposo que també s'explica a les escoles de negocis però no s'aplica gaire. El que diré és collita pròpia, com ho és tot l'article, llevat del títol. Vaig escriure un llibre, que es deia La cultura de la cobdícia en què intentava presentar i condemnar un sistema capitalista que afavoreix l'aprofitament personal prescindint dels altres, amb què es busca la persecució del benefici màxim a les empreses, la subordinació del treball –el personal– al capital, l'explotació de sistemes o de persones corruptes –la corrupció estricta ja es condemna per ella mateixa–, l'acumulació de capital com a objectiu final –més diners, més, més– i la manca del sentit de la solidaritat, que és el menyspreu dels altres.

El model de caixes que teníem a Catalunya encaixava en aquest capitalisme social de què parlo. Una altra cosa és que el posessin o no el posessin en pràctica, i que gestionessin o no el gestionessin bé. Per això el defensava. La majoria dels grans bancs tradicionals no el practiquen o ho fan a través d'un departament de màrqueting per fer veure a la clientela que donen caritat a un pobre. Però no és això.