El doble exili dels catalans
Els qui tinguérem l'experiència de conviure amb exiliats, vam tenir la possibilitat d'entendre, com ara es diu, que “no hi ha res a fer”
No en soc testimoni directe, com en el cas de Mèxic, de que el mateix hagués succeït en altres països on hi va haver exiliats republicans i antifranquistes. Però tinc motius de sobra per sospitar que la situació fou la mateixa.
El 8 d'octubre de 1942, a bord del vaixell Nyassa que anava ple de refugiats, hi va morir una nena de sis mesos. El seu nom era Núria Mora Soler i la mare, dels quatre draps miserables que duia, en va fer una modesta senyera per embolicar el cos del a criatureta quan fos llençada al mar. Doncs un grapat d'espanyols van armar un sidral pel que consideraven un acte reprovable. D'ençà del primer desembarcament d'exiliats al port de Veracruz, l'any 1939, han passat tres quarts de segle i, per commemorar-ho és va celebrar a Mèxic un congrés d'arquitectes per parlar dels col·legues que havien vingut aleshores.
Un tal Artigas, fill d'exiliats espanyols como Dios manda, va fer una intervenció pública manifestant-se en contra del catalanisme i de la vocació majoritària de Catalunya amb arguments de gran fortor franquista. No fa pas gaire, un pseudohistoriador, també d'origen espanyol em va endegar una diatriba del mateix to per un article que vaig publicar sobre les peripècies de la cultura catalana per sobreviure i ressorgir.
Entre un fet i els altres hi ha una llarga història de menyspreus, marginacions i agressions obertes i dissimulades contra els catalans quan han volgut manifestar-se com a tals. Ja fossin fets estrictament culturals, com conferències, obres de teatre, la publicació d'un llibre o una revista o les celebracions dels Jocs florals de la Llengua i, no cal dir-ho, al commemorar l'afusellament de Companys o l'onze de setembre, mai, el que vol dir mai, no hi va haver el més mínim suport ni tan sols moral, i no cal dir econòmic, per part de les institucions republicanes espanyoles o, senzillament, per un grup d'espanyols.
En canvi, han sigut moltes les actituds que, fins i tot pel que fa a les relacions personals, han significat agressions de diverses menes al sentir parlar català o senzillament manifestar-se com a tal. Per això de vegades es deia que els catalans havien viscut un exili dintre de l'Exili.
Tan li fa si són demòcrates o franquistes, el català com a tal ha significat sempre una incomoditat pels espanyols. Aquests només toleren als catalans quan dissimulen o renuncien a la seva catalanitat.
Per això, quan va venir la transició, des de l'exili no vam creure en el camí de la col·laboració i de cercar la comprensió espanyola per establir un federalisme que cada vegada resulta més ridícul. Per això, els qui tinguérem l'experiència de conviure amb exiliats, vam tenir la possibilitat d'entendre, com ara es diu, que “no hi ha res a fer”, la qual cosa a molts bons catalans els ha costat un grapat d'anys acceptar-ho.
Potser per això, a Catalunya, no van tenir cap oportunitat d'opinar els exiliats quan es va començar a construir el catalanisme modern, però a la fi s'ha arribat al mateix lloc. S'han perdut, però, 35 anys!
