Opinió

Caiguda lliure

Pere Ynglada al saló de Charles Ephrussi

Eva Vàzquez / evazquez@presencia.cat

Per separat, són dues meravelles. Compartint sofà, són una mina de tresors que a cada pàgina projecten llum l'un sobre l'altre

'estiu afa­vo­reix una vari­ant de la lec­tura basada en la recol·lecció, que con­sis­teix a aga­far dels pres­tat­ges, d'aquí i d'allà, lli­bres obli­dats fa mesos i a abor­dar-los amb una fri­sança inex­pli­ca­ble, com si tin­gues­sin data de cadu­ci­tat i haguéssim de córrer a pren­dre'n el que sigui que ens puguin donar abans no es faci malbé. Aquesta incli­nació a fure­te­jar afa­vo­reix lec­tu­res simultànies extra­va­gants. Irène Némirovsky al cos­tat de Gabriel Josi­po­vici, per exem­ple, Gaziel amb Tho­reau. Però a vega­des, ines­pe­ra­da­ment, lli­bres que hem posat d'una manera una mica boja a la mateixa tau­leta es posen a par­lar entre ells. M'acaba de pas­sar amb La lle­bre amb ulls d'ambre, d'Edmund de Waal, que havia poster­gat durant el llarg hivern i que, cap a la qua­ran­tena de pàgines, se'm va ocórrer de simul­ta­ni­e­jar, perquè aquest encara venia de més lluny, amb els Records i opi­ni­ons de Pere Ynglada, edi­tats pòstu­ma­ment el 1959 per Car­les Sol­de­vila. Un lli­bre d'èxit recent amb unes memòries ja des­ca­ta­lo­ga­des. Per sepa­rat, són dues mera­ve­lles. Com­par­tint sofà, són una mina de tre­sors que a cada pàgina pro­jec­ten llum l'un sobre l'altre. Els lle­geixo en un tal estat d'encan­ta­ment, que a esto­nes m'arri­ben a con­fon­dre, i ja no sé si és De Waal, qui m'acaba de par­lar de la dis­cussió entre l'esteta Char­les Eph­russi amb Degas per una fac­tura impa­gada, o si era Ynglada, el que reme­mo­rava el dia que va seguir el vell pin­tor ja quasi cec pels car­rers de Mont­mar­tre. La passió ori­en­tal que sus­tenta l'hipnòtic relat de De Waal seguint el ras­tre d'unes figu­re­tes japo­ne­ses al llarg de cinc gene­ra­ci­ons regeix també tots els pas­sos de Pere Ynglada, fi dibui­xant de cafès, circs i hipòdroms que havia fet d'amfi­trió dels cata­lans que viat­ja­ven a París a prin­ci­pis del segle XX. També ell, com aque­lla nis­saga de ban­quers jueus empa­ren­tats amb els Rothsc­hild (Ynglada ho estava, a escala naci­o­nal, amb els Riquer i els Milà i Fon­ta­nals), freqüentava els millors col·lec­ci­o­nis­tes d'anti­gui­tats ori­en­tals i pre­ser­vava la seva pròpia vitrina de japo­ni­se­ries, que va acom­pa­nyar-lo tota la vida. No va ins­pi­rar Proust, a diferència d'Eph­russi, però és un dels secun­da­ris més entra­nya­bles de tot Josep Pla, i li escau­ria com un guant el mateix apel·latiu de “dandi bene­dictí”. Què els separa, doncs, a més del temps? Ah!, el detall, la lite­ra­tura. Si es pogués escriure Ynglada amb el talent de De Waal, tindríem aquí l'èxit edi­to­rial de l'any.


L



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia