Opinió

Commoció

Serà difícil sostreure's a la sensació de desànim, desil·lusió i, fins i tot, d'estafa davant d'una confessió que malbarata tota una carrera política

La con­fessió del pre­si­dent Jordi Pujol que durant 34 anys no havia regu­la­rit­zat l'herència que havia dei­xat el seu pare a l'estran­ger ha cai­gut com una llosa a CDC i sobre una gran part dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Per bé o per mal, pels votants i pels no votants de CiU, Jordi Pujol ha estat pre­si­dent de Cata­lu­nya durant 23 anys i és qui, sens dubte, quan tot estava per fer, va bas­tir l'auto­go­vern regu­lat per l'Esta­tut de 1979 i per la inter­pre­tació que feia el govern espa­nyol de torn de la Cons­ti­tució de 1978. Amb encerts i des­en­certs, no pas a gust de tot­hom, amb crítiques encer­ta­des i, a vol­tes, poc fona­men­ta­des, fou ell, en defi­ni­tiva, qui entre 1980 i 2003 va pre­si­dir els governs de Cata­lu­nya. D'ací el res­pecte ins­ti­tu­ci­o­nal cap al càrrec ins­ti­tu­ci­o­nal, perquè en política les ins­ti­tu­ci­ons i els càrrecs que les repre­sen­ten estan per damunt de les per­so­nes que con­jun­tu­ral­ment –en aquest cas una con­jun­tura de 23 anys– les repre­sen­ten.

Dit això, tam­poc es pot obviar el mal que el cas Pujol fa a Cata­lu­nya i les seves ins­ti­tu­ci­ons, puix, sens dubte, serà apro­fi­tat –i no només per la caverna mediàtica– per tirar con­tra Cata­lu­nya i con­tra el procés polític que estem vivint i que hau­ria de cul­mi­nar, si més no en una pri­mera fase, el 9-N. Erren total­ment els que cre­uen que de tot ple­gat poden treure un pro­fit elec­to­ral, perquè, ara per ara, hi per­dem tots atès que el que es posarà en el punt de mira és l'aposta dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya pel dret a deci­dir. És una con­fusió interes­sada i malèvola perquè és evi­dent que una cosa i l'altra no tenen res a veure. D'una banda, hi ha el pre­si­dent Pujol, que ha renun­ciat a tots els seus càrrecs a CDC i a CiU i a tots els pri­vi­le­gis que li cor­res­po­nien com a expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. De posar en el seu lloc les vir­tuts i els des­en­certs dels seus man­dats s'encar­re­garà el pas del temps i, encara que sem­bli una afir­mació gran­di­loqüent, la història. De l'altra, hi ha el Jordi Pujol ciu­tadà que, arri­bat el cas, haurà de res­pon­dre davant d'Hisenda i, si per­toca, de la justícia. Són esfe­res dife­rents que hones­ta­ment no es poden bar­re­jar.

Tan­ma­teix, més enllà de les res­pon­sa­bi­li­tats legals que es deri­vin de les acti­vi­tats econòmiques de la família Pujol i, àdhuc, de les opi­ni­ons polítiques de cadascú, serà difícil sos­treure's a la sen­sació col·lec­tiva de desànim, desil·lusió i, fins i tot, d'estafa davant d'una con­fessió que mal­ba­rata tota una car­rera política. Ho fa, a més, en uns moments en què l'opinió pública cata­lana està molt sen­si­bi­lit­zada per les des­as­tro­ses con­seqüències econòmiques d'una crisi que col­peja amb par­ti­cu­lar virulència les clas­ses popu­lars i mit­ja­nes men­tre els pode­ro­sos i les enti­tats finan­ce­res –inclo­ses les res­ca­ta­des amb els impos­tos dels con­tri­bu­ents– en sur­ten més que ben parats com demos­tra la seva decla­ració de bene­fi­cis.

No es tracta de fer lle­nya de l'arbre cai­gut ni de feli­ci­tar-se, com s'han apres­sat a fer aquells que tota la vida han confós opo­sició amb anti­pu­jo­lisme, pel que suposa la con­fessió de Pujol. Es tracta de saber dife­ren­ciar clara­ment entre el càrrec i el ciu­tadà i dei­xar que actuïn amb nor­ma­li­tat les instàncies judi­ci­als i aca­tar amb la mateixa nor­ma­li­tat les seves deci­si­ons sem­pre que aques­tes siguin pon­de­ra­des, equi­li­bra­des i jus­tes i no esti­guin con­di­ci­o­na­des per incon­fes­sa­bles moti­va­ci­ons par­ti­dis­tes. La vida política a Cata­lu­nya ha de seguir el seu curs sense veure's con­ta­mi­nada per un lamen­ta­ble i pot­ser fins i tot puni­ble “afer per­so­nal” que, no obs­tant, té, ine­vi­ta­ble­ment, unes clares deri­va­des polítiques. Recor­dar que alguns dels que més alcen la veu esta­rien millor callats perquè mili­ten en par­tits podrits per la cor­rupció. En suma, ara sí que s'ha aca­bat el pujo­lisme, lamen­ta­ble­ment de la pit­jor manera pos­si­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia