Opinió

La columna

Enveja escocesa

L'enveja té molt mala fama però és un motor cre­a­tiu gens menys­pre­a­ble. Res no ajuda tant al progrés per­so­nal com la tro­bada amb un antic cone­gut d'estu­dis amb una feina enve­ja­ble, un som­riure radi­ant, l'humor fresc i, mal­grat el pas del temps, amb una cabe­llera al cap digna de William Wallace. També es pot apli­car als col·lec­tius. Ahir les xar­xes soci­als bullien a Cata­lu­nya amb accent escocès, ràdios i tele­vi­si­ons hi van enviar els seus millors ter­tu­li­ans i algun tui­taire va bate­jar el 18 de setem­bre del 2014 amb una gran exac­ti­tud: “el dia de l'enveja”. Qui pogués ser un d'aquells ciu­ta­dans des­pre­o­cu­pats que voten el futur del seu país i que al ves­pre, després d'una dar­rera pinta de cer­vesa, mar­xen a dor­mir amb una mirada irònica a les notícies i sabent que al matí s'aixe­ca­ran sabent quin ha estat el vere­dicte col·lec­tiu i accep­tat per tot­hom.

L'inde­pen­den­tisme va patir durant uns anys d'una infla­mació basquítica, després bàltica, més enda­vant que­be­quesa, alguns els va enllu­er­nar ni que sigui tan­gen­ci­al­ment el cas de Kosova, i n'hi ha que sem­pre han tin­gut Pales­tina (o Israel) al cap. Ara, per fi, hem tro­bat prou con­sens per decla­rar l'objecte merei­xe­dor de l'enveja defi­ni­tiva: Escòcia. A falta de conèixer el resul­tat del referèndum, ahir tot eren ja feli­ci­ta­ci­ons als esco­ce­sos per haver estat reco­ne­guts d'una manera tan edu­cada i civi­lit­zada com a sub­jec­tes de sobi­ra­nia i poder deci­dir el seu destí.

Ben mirat, la gran diferència entre ells i nosal­tres és que ells van fer creure a Came­ron que en rea­li­tat no volien de forma clara la inde­pendència. Per això el referèndum va ser accep­tat i acor­dat. Els cata­lans, en canvi, sumem diada rere diada més per­so­nes mobi­lit­za­des al car­rer per demos­trar que, en con­junt, volem votar i deci­dir el nos­tre futur cada cop amb més ganes. I com més clar és que ho volem, més es blinda bar­ro­e­ra­ment l'Estat espa­nyol. L'espi­ral no es trenca mos­trant ara de sobte una fre­dor esco­cesa, que se'ns veu­ria el llautó d'una hora lluny. Mai no hem estat gaire de dis­si­mu­lar, els cata­lans. Però, ara que arri­ben els dies cul­mi­nants, ten­sos, i impre­vi­si­bles, a més de més mobi­lit­zació que mai, estarà bé fins on sigui pos­si­ble no per­dre el motor cre­a­tiu, el som­riure radi­ant, la canya de cer­vesa i la mirada irònica d'esco­ce­sos medi­ter­ra­nis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia