Pierre Soulages
Desplega un art que, en els inicis arrelat a la terra, se'n desfà per entrar en el camí de l'abstracció des de diverses tècniques
Si abandoneu unes hores l'enlluernadora claror mediterrània i pugeu cap als altiplans de l'interior de la regió del Migdia-Pirineus, us podeu acostar a Rodez, a l'Aveyron. En el camí mentre l'autovia s'enfila trobareu el viaducte de Millau, que sembla més un encadenament d'Alfaros que no una obra de Norman Foster, i deixareu de banda trencants amb noms suggestius que us portarien, potser, a llocs de ressonàncies tan profundes com Roquefort. L'abundància d'aigua determina un paisatge generós de pastures i vegetació.
Rodez és una població mitjana amb una catedral notable i algun museu amb peces arqueològiques que evoquen cultures megalítiques. Aquí va néixer Pierre Soulages el 24 de desembre de 1919. Batxiller a la seva població natal, es va deixar seduir pel seu museu local, però sobretot, es va emocionar amb els volums de la Santa Fe de Conques. Aquí va desplegar una acció important de la seva obra amb els vitralls que “reinventen la llum” a les 104 obertures de l'església abacial (1992-1994). Una tècnica del vidre que li atorga una consistència especial, que permet treballar-lo com si fos pedra i que li dóna un caràcter translúcid que absorbeix la llum difusa de l'exterior, però que no és transparent.
Pierre Soulages ha desplegAT la seva activitat artística entre París i Sête i ha assolit, en les seves successives etapes, un nivell de reconeixement internacional que comença, sobretot, per l'acceptació, en el mercat nord-americà, de l'art en la dècada dels anys cinquanta. Sempre captivat pel joc del negre i la llum, el negre i el blanc, Soulages desplega un art que, en els inicis arrelat a la terra, se'n desfà per entrar en el camí de l'abstracció des de diverses tècniques. Tinta, guaix, brou de noix, pintura sobre tela i sobre paper, gravats i estampes. La tècnica del gravat portada al límit de l'erosió de la planxa fins a foradar-la i veure aparèixer el blanc del paper al fons, que incorpora en la pròpia obra. Seduït per les formes de les planxes foradades les transforma, també, en una sèrie d'escultures planes en bronze d'una bellesa excepcional, autèntiques joies. El 1979 és un any decisiu per Soulages perquè després de superar un col·lapse de creativitat es deixa anar pel camí de l'outrenoir. Una pintura més enllà del negre, que el traspassa i el transmuta en una reverberació de llum i de matisos en relleu originats en el mateix color i la textura del traç de negre.
Soulages ha donat a la seva vila natal més de 500 obres, i entre l'àrea metropolitana de Rodez, la ciutat, el govern francès, el Consell General i el Consell Regional han construït un museu per acollir aquesta donació. Però Soulages, renuent a un “museu d'artista”, va posar com a condició que hi hagués una sala d'exposicions temporals de cinc-cents metres quadrats. Aquest museu va ser inaugurat el 30 de maig passat per François Hollande, amb l'assistència d'Artur Mas. Des de la inauguració fins a primers d'octubre ja hi han passat 165.000 visitants.
Les obres del museu es van iniciar l'any 2010 i són obra de l'equip d'arquitectes olotins RCR. Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta han fet un edifici que s'adapta a les característiques de l'obra que ha d'acollir i hi respon amb espais, volum i llum que encaixen perfectament amb el llegat de Soulages. L'artista s'hi sent acollit i recollit. Tot l'edifici destil·la els detalls de l'equip olotí; els materials: acer corten, acer inoxidable, vidre, cuiro, corian en els serveis. Un joc de formes i volums que aprofita el pendent del terreny i s'hi arrapa per articular un espai urbà, que és una cruïlla entre la ciutat vella, un parc urbà, la ciutat administrativa i el conjunt d'equipaments municipals que acompanyen el parc. Discretament ajaçat al terreny, l'edifici RCR adquireix el rovell just que donarà consistència pròpia al corten, amb una oxidació que no deixa i que no regalima perquè neix a dins mateix de l'acer. Com més rovell, més identificació amb l'aire tardoral del parc, que veu com es rovellen les fulles dels faigs, dels roures, dels castanyers. Una síntesi bella entre l'arquitectura i l'artista, amb segell universal de sabor local de castanyes i fum de xemeneia.
