Opinió

Eleccions, eleccions...

Què cal fer davant el persistent boicot de l'Estat perquè els ciutadans de Catalunya puguin exercir la democràcia lliurement?

Cada dia que passa, el camí s'estreny. L'acti­tud de l'Estat amb relació a la llei de con­sul­tes i el decret de con­vo­catòria 129/2014 és el real incon­ve­ni­ent per poder fer la con­sulta que van pac­tar els par­tits sobi­ra­nis­tes. S'han fet els pas­sos que s'havien de fer per convèncer la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que el procés català pel dret a deci­dir té un sen­tit escru­po­lo­sa­ment democràtic. Em fa l'efecte que tot­hom ha pogut cons­ta­tar fins a quin punt ha estat bene­fi­ci­osa la política per eta­pes impo­sada pel pre­si­dent Mas. A poc a poc hem anat avançant sense gai­res sotracs, sal­vant els obs­ta­cles i plan­te­jant amb intel·ligència noves fites a cada mal­temp­sada.

No conec ningú que sigui sobi­ra­nista que mal­parli del pre­si­dent Mas. Pot­ser als mili­tants d'alguns par­tits, i a deter­mi­nats opi­na­dors, els rebenta que la ini­ci­a­tiva del pre­si­dent sigui tan ben accep­tada per la gent. I és que el pre­si­dent no ha fallat. Però ja ha arri­bat el moment crític, aquell que posarà a prova tot­hom, inclo­ent-hi els sobi­ra­nis­tes que es pas­sen el dia cri­ti­cant-ho tot per esde­ve­nir, a la fi, ali­ats dels uni­o­nis­tes. Algu­nes dis­cus­si­ons a Twit­ter demos­tren fins a quin punt els més radi­cals només reben el suport dels uni­o­nis­tes més ferot­ges, que acos­tu­men a ser per­so­nes sor­ti­des –i pei­xa­des– en el cor­cat món pujo­lista. Pura escòria que vol escam­par la idea que a Cata­lu­nya l'estat de con­fron­tació fa irres­pi­ra­ble l'ambi­ent.

Però bé, dei­xant de banda aquest submón cri­da­ner, què cal fer davant el per­sis­tent boi­cot de l'Estat perquè els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya puguin exer­cir la democràcia lliu­re­ment? La con­sulta només es podia fer si tenia garan­ties per a tot­hom. Vull dir que calia que hi par­ti­ci­pes­sin tant els par­ti­da­ris del sí-sí con del sí-no i els del no a seques. Cata­lans ho som tots, els inde­pen­den­tis­tes i els uni­o­nis­tes, no ho obli­dem mai, això. I si el món ara ens mira amb sim­pa­tia és perquè el nos­tre procés és “revo­lu­ci­o­nari”. Fa com aquell que diu qua­tre anys que llui­tem pel dret a deci­dir i no hi ha hagut ni un sol epi­sodi de violència. Hauríem de posar-ho en valor, oi?, perquè aquesta és la nos­tra gran força. En cap altre esce­nari en què l'estat s'ha negat a resol­dre el con­flicte per vies democràtiques, la res­posta de la mino­ria naci­o­nal ha sigut tan impe­ca­ble­ment democràtica i pacífica. El cas d'Escòcia seria l'ideal, ja que l'estat, inclo­ent-hi l'opo­sició labo­rista, ha demos­trat ser més hàbil que l'espa­nyol. Els esco­ce­sos van poder votar i els uni­o­nis­tes, ves per on, van gua­nyar, com ha des­ta­cat el New York Times.

ÉS clar que l'estat, amb el suport incom­pren­si­ble del PSOE, ha acon­se­guit
para­lit­zar momentània­ment l'objec­tiu de fer una con­sulta legal i amb garan­ties per ini­ciar després la nego­ci­ació sobre el futur de Cata­lu­nya. Ha arri­bat l'hora, doncs, de deci­dir pos­po­sar el 9-N tal com l'havíem pen­sat. I quan dic pos­po­sar sé què estic dient: can­viar l'ordre de pre­cedència de les acci­ons a fer per acon­se­guir l'objec­tiu irre­nun­ci­a­ble, que és con­sul­tar els ciu­ta­dans d'una manera o d'una altra. Per tant, cal can­viar de pri­o­ri­tats. Pos­po­sar no vol dir renun­ciar. Al con­trari, vol dir pre­ser­var l'objec­tiu amb un canvi de tàctica. El dia 9 podrem mani­fes­tar d'altres mane­res que l'Estat ens opri­meix i es nega a escol­tar el poble, però no podem mal­gas­tar el més pre­uat que tenim: la democràcia. No renun­ciem al dret a deci­dir el nos­tre futur. De cap manera. Ara bé, treure les urnes al car­rer per votar folklòrica­ment seria un error imper­do­na­ble. Seria tor­nar a Arenys de Munt. Seria retro­ce­dir.

El pas enda­vant que recla­men els sobi­ra­nis­tes només té una sor­tida: la uni­tat
entre els dos grans par­tits sobi­ra­nis­tes, CDC i ERC. Cal un pacte glo­bal entre aquests dos grups per enca­rar la reso­lució del con­flicte per la via elec­to­ral. I aquest cicle ha de començar amb l'apro­vació dels pres­su­pos­tos i les ple­bis­citàries, con­ti­nuar amb les muni­ci­pals i aca­bar amb les legis­la­ti­ves espa­nyo­les. Si els par­tits sobi­ra­nis­tes no són capaços de veure que les misèries par­ti­dis­tes avui estan fora de lloc, és que viuen en un altre pla­neta. I encara dic més: cal que les elec­ci­ons ple­bis­citàries refor­cin una única can­di­da­tura, encapçalada pel pre­si­dent Mas, i Oriol Jun­que­ras de segon o com a cap de llista d'una de les altres tres cir­cums­crip­ci­ons, i amb per­so­na­li­tats de totes les sen­si­bi­li­tats sobi­ra­nis­tes: repu­bli­cans, libe­rals, soci­a­lis­tes, demo­cra­ta­cris­ti­ans i eco­so­ci­a­lis­tes. Tot­hom sabria què vota i tot­hom s'hi sen­ti­ria repre­sen­tat. Cal demos­trar nova­ment al món que som un poble amb ima­gi­nació. Siguem cre­a­tius, que no vol dir ser maquiavèl·lics, si és que volem ser de veri­tat lliu­res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia