Tots al refugi: és la guerra

No ens podem pas quei­xar. Encara no han entrat els tancs per la Dia­go­nal, ni tenim l'arti­lle­ria dis­pa­rant des de Montjuïc, ni veiem pas­sar els bom­bar­ders sobre els nos­tres caps apun­tant als cen­tres neuràlgics del país. I mira que ja fa dies que tocava: del 1939 fins ara han pas­sat més de setanta anys, quan la dosi pres­crita a la recepta Espar­tero era d'un bom­bar­deig cada cin­quanta. La de comte duc de Oli­va­res, de la segona mei­tat del segle XVII, era més dràstica: “Hay que alla­nar Cata­lu­nya”; és a dir, arra­sar-la fins que sigui plana com Cas­te­lla, a què se'ns volia assi­mi­lar. Tot per amor, a fi de bé, natu­ral­ment. Ja sabem que quien te qui­ere te hará llo­rar.

Han can­viat de pen­sa­ment? Ja no ens esti­men tant? Impos­si­ble. Tenen el cor tan generós els actu­als osten­ta­dors del poder espa­nyol que, de cap manera, dei­xa­rien de cor­re­gir els nos­tres actes equi­vo­cats, de redreçar les con­duc­tes errònies, de mar­car-nos el bon camí, com a res­pon­sa­bles que són d'un poble imma­dur, infan­til, enjo­gas­sat, rebel i rebec com és el català. Però pla­nyem-los: de la mateixa manera que ha pas­sat de moda i és mal vist que un pare redreci la mala con­ducte del fill a xur­ri­a­ca­des –mètode d'eficàcia pro­vada–, també es con­si­de­ra­ria de mal gust i poc pre­sen­ta­ble que s'apli­ques­sin, ara mateix, les velles recep­tes d'Oli­va­res o Espar­tero. Però, és clar, alguna cosa ha de fer per impo­sar l'auto­ri­tat legítima de què dis­po­sen per dret diví de con­questa. Pru­dents com són, subs­ti­tu­ei­xen els tancs, els canons i l'avi­ació per armes més dis­cre­tes: lleis fetes a mida inter­pre­ta­des a mida, pres­su­pos­tos escar­da­lencs ben estu­di­ats per impe­dir el crei­xe­ment econòmic, boi­cot deci­dit con­tra el cor­re­dor medi­ter­rani, L'N-II, els acces­sos al port de Bar­ce­lona, les con­ne­xi­ons fèrries ràpides amb el Prat i les ben pre­pa­ra­des cam­pa­nyes de des­pres­tigi de qual­se­vol cara o nom que els amoïni. Els ser­veis secrets i els ins­pec­tors d'hisenda han desen­fun­dat les velles car­pe­tes –reals o ima­gi­na­ries–, ser­va­des en cotó fluix ple­nes de pols, per fer-les escla­tar en el moment just: des de la família Pujol a Lio­nel Messi, per inten­tar sem­brar el ter­ror entre els ciu­ta­dans (qui no ha pagat una fac­tura del paleta sense IVA? Qui no ha dis­tret algun ingrés a l'hora de decla­rat la renda?). Som a les seves mans de gran germà que ho sap tot. Calla i deixa fer, però no per­dona ni oblida.

Els tancs no entren per la Dia­go­nal, però un exèrcit ben entre­nat s'està infil­trant per les cla­ve­gue­res de les nos­tres ciu­tats i pobles. Ho digué Felipe Gozález: l'Estat també es defensa des de les cla­ve­gue­res. Jo mateix, quan he d'anar al lavabo, miro bé la tassa abans de seure-hi. I si fos pre­si­dent del Barça, mira­ria de no gua­nyar cap més lliga. No fos cas que m'envi­es­sin a la presó.