Paraules sagrades

Fa uns dies, pocs, vaig assis­tir a les V Jor­na­des Marçali­a­nes que, dedi­ca­des a la relació de Maria Mercè Marçal amb les arts, van cele­brar-se par­ci­al­ment a la Uni­ver­si­tat de Girona. Em va agra­dar ser-hi com a lec­tora de Marçal, de la seva poe­sia de brui­xes, de ger­ma­nes i estran­ge­res, de les raons del cos. També perquè sóc una apas­si­o­nada de La passió segons Renée, la seva única, esplen­do­rosa, novel·la. En fi, em va agra­dar ser-hi per la memòria deguda a l'obra, però també per recor­dar amb estima una dona que va morir als 45 anys, quan encara tenia tant per viure i per escriure. I em va agra­dar escol­tar què van expli­car-ne Pepa Bal­sach, Mercè Ibarz, Joana Masó, Júlia Bel, Anna Bayó, Ester Xar­gay. En un vídeo que aquesta última va recu­pe­rar, i en el qual diver­sos artis­tes par­len de Marçal, hi apa­reix Pere­jaume, que també va ser a les jor­na­des per pre­sen­tar El senyal de la pèrdua, un lli­bre recent­ment publi­cat per Empúries que, amb la cura d'Heura Marçal i Fina Birulés, reu­neix el die­tari que la poe­tessa va escriure al final de la seva vida, malalta del càncer que va matar-la, i unes car­tes adreçades a Jean-Paul Gou­jon, biògraf de Renée Vivien.

Pere­jaume va par­lar bella­ment d'El senyal de la pèrdua, de la ico­no­gra­fia de la “pietà” a propòsit d'aquest text del die­tari de Marçal: “Hi ha d'haver uns braços essen­ci­al­ment mater­nals, invi­si­bles i potents per repo­sar-hi quan totes les meves mares de la terra sen­ten el mateix ter­ror que jo”; del con­tacte i el conei­xe­ment a través del tacte que es va atro­fi­ant pri­vi­le­gi­ant-se tant la vista. Però les seves parau­les van fer-se més visi­bles quan, amb els llums de la sala apa­gats, Paquita Gar­cia, invi­dent, va lle­gir amb el sis­tema Brai­lle frag­ments del die­tari. Va ser un moment emo­tiu difícil­ment trans­fe­ri­ble. Estic lle­gint el die­tari, cor­pre­ne­dor, sen­tint aquests ver­sos de Pere Gim­fer­rer que fan de pòrtic al lli­bre: “No toquem res: parau­les tan feri­des / que són sagra­des com un llum votiu / tanta bellesa enllu­me­nada d'oli / del tem­ple del silenci i de la claror.”