Cantonades

Diuen que la ciu­tat és el bres­sol del bas­quet­bol i és veri­tat que la cami­seta verd-i-negra forma part del seu pai­satge humà, quan a mol­tes can­to­na­des hi ha una cis­te­lla i la cana­lla aspira a tre­pit­jar, un dia o altre, la pista del Pavelló Olímpic. Ser de la Penya és tota una filo­so­fia i fins en hores bai­xes l'afició no s'arronsa. És nor­mal que un gru­pet de joves acom­pa­nyi el Joven­tut en els seus des­plaçaments i que al pavelló es facin colles que ocu­pen llocs con­so­li­dats a les gra­de­ries, amb crits i ense­nyes pròpies, que s'acom­bo­ien entre elles quan van a altres pis­tes. Però els joves de la Penya tenen fama d'edu­cats i gens vio­lents, que sim­pa­tit­zen amb les afi­ci­ons contràries, amb les que només es dife­ren­cien pels colors verds-i-negres i per enar­bo­rar alguna este­lada. La Can­to­nada és un d'aquests grups, pot­ser un dels més actius, mal­grat no arribi a la tren­tena de per­so­nes. Joves i deci­dits, cre­uen en la força de l'equip i en la inde­pendència del país, i no els sap greu fer gala de les cre­en­ces. Àlex Molina n'és un més, del grup de La Can­to­nada.

Costa enten­dre que algú es pogués sen­tir ultrat­jat per l'Àlex lluint una este­lada i és incom­pren­si­ble que mitja dot­zena de for­nits agents uni­for­mats hagues­sin d'actuar amb con­tundència per reduir el jove afi­ci­o­nat i la seva senyera. Encara, és deli­rant que una este­lada apuntés la direcció dels jut­jats i que el jut­jat d'ins­trucció número 5 de Sara­gossa decidís fer pagar al noi una multa de 300 euros per haver vio­len­tat les for­ces de l'ordre quan els mostrà l'este­lada. A més, s'acusa els seus amics d'haver tes­ti­mo­niat en fals i en una segona com­pa­rei­xença es pot aca­bar exi­gint 4.000 euros, la pro­hi­bició de tre­pit­jar pave­llons espor­tius i san­ci­ons a tort i a dret. Per a l'Espa­nya pro­funda les este­la­des són una pro­vo­cació.

I algú encara pre­gunta per què volem mar­xar d'Espa­nya? El cas de la pista del CAI Sara­gossa és una raó més o, millor,
és la raó de molts desit­jos d'inde­pendència. Res ens uneix als que només ente­nen el silenci dels cemen­ti­ris. Amb qui fa
ser­vir la raó de la força, no cal fer-hi can­to­na­des.