Syriza

Diumenge, en contra de les preferències de la troica de Brussel·les però amb totes les enquestes a favor, Syriza, amb Alexis Tsipras al capdavant, va guanyar les eleccions legislatives gregues: 36,3% dels vots –26,9%, el 2012– i 99 escons, que arriben a 149, a dos escons de la majoria absoluta, amb la bonificació de 50 diputats a la força política més votada. Nova Democràcia, el partit de l'anterior cap de gabinet, Antonis Samaràs, va obtenir el 27,8% dels vots –29,7%, el 2012– i 76 diputats. Per primera vegada una coalició d'esquerres no socialista governarà un país de la UE amb un programa que qüestiona frontalment les polítiques d'austeritat. També per primera vegada no hi haurà cap membre de la família Papandreu al Parlament grec, ja que el partit fundat per Iorgos Papandreu, el Moviment Socialista Democràtic, no va obtenir representació. Tampoc el Pasok (socialdemòcrata) va poder frenar la caiguda electoral: 41 escons el 2012 i 13 el 2015. És preocupant la consolidació dels neonazis d'Alba Daurada, 17 escons (18 el 2012).

Alexis Tsipras, que governarà amb el suport dels Grecs Independents (dreta nacionalista antiausteritat i euroescèptica) de Panos Kammenos, que s'encarregarà de la cartera de Defensa, ha optat per reduir el nombre de ministeris de vint a deu. També ha dut a terme dos gestos altament simbòlics: no va jurar el càrrec sobre la Bíblia davant de l'arquebisbe ortodox d'Atenes com era tradició fins ara, i va visitar el monument de Kessariani, on els nazis van afusellar el 1944 dos-cents resistents grecs.

Dilluns, el president Artur Mas afirmava en el marc de la seva intervenció en el cicle Moment Zero que “a Catalunya, el sobiranisme és el motor de regeneració”. Totalment d'acord, perquè si alguna cosa caracteritza el procés català és el seu profund caràcter democràtic, pacífic i transversal. Això no obstant, la victòria de Syriza hauria de servir per recordar que, en uns moments de crisi com els actuals, no n'hi ha prou amb la sobirania nacional per sortir de l'atzucac. En paraules de David Fernàndez (CUP), caldrà aprofitar les properes eleccions municipals i autonòmiques (el 27-S) per recuperar “les sobiranies: la nacional, la política i l'econòmica”. També totalment d'acord, perquè el procés cap a l'autodeterminació només serà viable si manté una cohesió social que garanteixi el seu caràcter transversal i inclusiu. I això no s'aconsegueix només amb paraules, per molt grandiloqüents que aquestes siguin, sinó també, i fonamentalment, amb polítiques socials allunyades de les retallades i de la degradació de l'estat del benestar (sanitat, educació, prestacions socials) que fa anys que patim. És clar que sense capacitat de decisió financera –pel contrari, amb l'ofec financer de què és víctima la Generalitat– aquesta és una empresa impossible; però, en tot cas, caldria començar a explicitar que el dret a decidir permetrà contrarestar les polítiques d'austeritat i conquerir també la sobirania econòmica i social.

La victòria de Syriza posa damunt la taula un dels canvis polítics més evidents que s'estan produint a Europa, la voluntat dels ciutadans de decidir per ells mateixos en tot allò que afecta la seva vida quotidiana. En suma, més enllà de l'anquilosat sistema de partits polítics heretat del segle XX, hi ha una exigència de formes de democràcia més participatives i en què es tingui en compte l'opinió dels ciutadans no només en el moment de dipositar el seu vot a les urnes. Un corrent d'indignació i de voluntat de canvi sacseja l'opinió pública europea i els vells partits semblen desbordats davant l'aparició de noves formes d'articulació política més participatives i innovadores. A casa nostra, aquest canvi recau, legítimament, en les forces polítiques favorables al dret a decidir, però sense menystenir el vessant social del procés.