‘Aians'

Imaginar pot acabar sent més real i poderós que arribar a tocar la solidesa física d'un territori concret i conegut. La literatura ens té acostumats a la creació de topografies on emmirallar realitats que es projecten com un miratge a través de l'espai, del temps i de les mirades més o menys sofertes de tots aquells que les han viscut de forma real o que es disposen a viure-les amb el vel de la ficció com a únic obstacle.

‘Aians', la novel·la de Jaume Ferrer que publica Arola, és un lloc mental, un poble que podria ser un topònim real i a la vegada la sublimació de tots els pobles, un territori comú des d'on el pneumòleg Jaume Ferrer projecta els seus records, les seves vivències, els seus desitjos, els seus somnis. En certa manera vindria a ser la sublimació del desig de fugir, d'abandonar un territori envoltat de mar on la vida funciona com un cercle incansable però també és la sublimació del desig de tornar, de recuperar allò que forma part de la teva essència, una contradicció ferotge que batalla i s'alterna sense final, marxar, tornar, voler marxar, voler tornar.

En una època on l'egoisme, el materialisme i la ignorància regnen arreu gràcies a la complicitat de polítics i dirigents socials que ignoren i rebutgen qualsevol cosa que tingui un mínim perfum de cultura, trobar un metge que propugna l'humanisme i que, a més, defensa les essències de la llengua des de la base, és tot un luxe i un plaer. Ferrer arrenca l'ànima dels talaiots megalítics, aquella essència que s'ha mantingut al llarg dels segles i la fa viure en una novel·la que destil·la amor per la llengua.

Malgrat l'exili barceloní, l'autor és un bon illenc i fa valer un dels seus característics trets d'identitat que, fins i tot, s'ha convertit en tòpic, no tenir gens de pressa. Hi ha temps, sempre hi ha temps i així, a una feina que fa tot l'efecte de ser absolutament absorbent i capaç d'ocupar totes les hores i més n'hi hagués, hi suma la d'escriure. I ho fa amb calma però dedicant-hi tot el temps, les energies i els coneixements que posseeix. I el resultat és una història carregada de valors. Són només tres dies, tres dies de festa, aquells dies que són l'excusa ideal perquè serveixen a Ferrer Sancho per escampar un magma coral ple de personatges, d'històries encreuades, de records, de retrets i, sobretot, d'emocions carregades de vida que no es volen resignar a deixar-se matar només pel pas del temps i pels canvis de paradigma.

Un català autòcton, normatiu i dialectal a la vegada, ric, àgil i ple de registres populars és una altra de les eines de fascinació que utilitza Jaume Ferré per a seduir els lectors. I no cal dir que és un risc. Jugar-se-la amb la llengua en un temps d'asèpsia absoluta, centralitat i poc compromís és, sens dubte, apostar fort i al tall de la navalla.

La ciència torna a trencar fronteres i se'ns mostra com abans, carregada d'humanisme i de sensibilitat, dues qualitats que ja costen de trobar enlloc. Aians és una història coral que va més enllà d'un entreteniment literari. És un magnífic exercici de memòria, un devessall coral que permet saltar de generació en generació, quasi com una nissaga que pot passar de la crítica a la tendresa, de l'amor a la passió sense fer perdre en cap moment la sensació de trobar-se capbussat en una història ancestral, en un d'aquells cants orals que han perdurat, que han solcat els segles arrelant de pares a fills, de fills a néts i de néts a besnéts. Té la mitologia dels arbres, de les roques antigues, dels marges de pedra seca i també tota l'èpica del turisme, de les xarxes socials, de la revolució del segle XX, el pas insegur i constant del talaiot a l'hotel de cinc estrelles.