Opinió

La llum de Chartres

Una praxi, val a dir, on triar allò que és just ens obligui a meditar sobre el nostre lloc al mapa com a col·lectivitat en la producció de sofriment

Què es pot fer, com a individu sobirà, quan entre els ciutadans i la política hi ha una distància impossible de desfer? Quan el poder polític s'allunya del cor dels homes i s'alia amb obscures forces amb la finalitat d'abocar milions d'éssers humans al llindar de la pobresa? Inevitablement, em revé la imatge d'un Adorno refugiat en la cultura després del col·lapse del nazisme. Ara ha fet setanta anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. Europa, encara avui, no és plenament conscient de la seva responsabilitat. Ben al contrari: un mur d'incomprensió s'aixeca al voltant nostre i antics errors retornen. Ucraïna, en flames, pren el lloc de la metàfora.

Hi ha, en essència, una dualitat que defineix la condició humana: “Dura poc l'injust! / Si mires el seu lloc, ja no l'hi trobes, / mentre que els desheretats posseiran la terra / respiraran la pau profundament”, resa un dels salms amb més contingut polític de l'Antic Testament, exhortació a mantenir una postura ètica: “Fixa't en els bons, mira bé els honrats; / l'home de pau té prosperitat.” Es tracta d'un text d'una gran bellesa que, en el seu conjunt, planteja l'etern conflicte entre el bé i el mal. El vincle entre l'harmonia existencial i l'home just troba llur concreció en la Llei. Malauradament l'ideal ha caigut en desgràcia: els desheretats no posseiran la terra.

Cal guanyar en perspectiva a fi de veure-hi clar. Perquè s'ha invisibilitzat el dolor dels altres. No és una casualitat, és una estratègia que ens allunya de les zones més remotes del dolor. Una tàctica política. Passejo sota la claror taronja dels neons de la meva urbs una nit freda. Caixers plens d'empobrits. Dones i homes arrossegant carretons de supermercat a la recerca de deixalles. En un xamfrà, una dona d'edat indefinida manté un monòleg, esvaïda la mirada, mentre demana almoina. Escenes no exemptes d'una tràgica poètica. Les il·lumina la tenebra.

Els exclosos d'avui són els condemnats de Frantz Fanon o els sindicalistes de Sorel. Hi ha, fins i tot, una jerarquia implícita. Però a diferència d'abans, ara no hi ha lluita. El refugiat, el desnonat, l'apàtrida, l'immigrant, el perdedor, tots s'han fos en el nucli de l'obsolescència programada dels nostres cors. Solidaritat en comptes de justícia. En aquest context es fa difícil demanar una ontologia del dolor. Un canvi radical de punt de vista. Susan Sontag ho broda a Davant el dolor dels altres: “La compassió és una emoció inestable. Cal traduir-la per acció o es marceix.” Una praxi, val a dir, on triar allò que és just ens obligui a meditar sobre el nostre lloc al mapa com a col·lectivitat en la producció de sofriment. Matar la dada i tornar a la filosofia com a manera de comprendre.

No resulta fàcil optar per un rol actiu quan en un llenguatge altament especialitzat se'ns parla d'una “agressió organitzada de destrucció”. Certament, l'abisme ens mira i regna el desconcert per a joia d'un poder abstracte que cada cop que bada boca dóna al mot seguretat un sentit conceptual ben diferent del que li donava Primo Levi en tornar d'Auschwitz. Perquè, al capdavall, es tracta de les velles categories d'opressió. “Què és l'home?”, es pregunta Sòfocles a Antígona en una situació de conflicte extrem: “Hi ha moltes meravelles, i no n'hi ha de més gran que l'home”, respon Riba en la seva traducció. És una resposta que la banalitat generalitzada de les nostres vides no ens deixa escoltar amb la profunditat deguda. Se'ns escapa la noció de meravella. Som, també, la llum de Chartres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.