Opinió

Caiguda lliure

Història artística de la destrucció

Eva Vàzquez / evazquez@presencia.cat

La filmació de l'enderroc dels monuments és bastant més descurada que la calculada posada en escena dels degollaments

uan el 1997 el ter­ratrèmol de l'Úmbria va reduir a pols els fres­cos que Giotto i Cima­bue havien pin­tat a la basílica d'Assís, l'escrip­tor Josep M. Fona­lle­ras, des de les pàgines d'El Punt, es va decla­rar cons­ter­nat en ado­nar-se que sen­tia una pena més fonda per la pèrdua irre­pa­ra­ble d'unes obres d'art entre les quals havia pas­sat un matí feliç, que no pas per la mort dels milers de per­so­nes que van que­dar sepul­ta­des sota la runa i a qui no l'unia, de fet, cap vin­cle. “¿He de plo­rar per una pedra que em va fer viure o per l'home que la pedra va matar?”, es pre­gun­tava confús. Ningú no sem­bla haver-se plan­te­jat aquest dilema moral davant la difusió del vídeo en què mem­bres d'Estat Islàmic des­tru­ei­xen a cops de maça les estàtues assíries del Museu de Mos­sul i de Nínive, al nord de l'Iraq. Els mit­jans occi­den­tals han reac­ci­o­nat col­pits i escan­da­lit­zats per la demo­lició d'un lle­gat mil·lenari, però han pres­tat molta més atenció a l'acte mateix de la des­trucció, des­crit unànime­ment com una mos­tra de barbàrie. Algun diari, amb timi­desa, pot­ser amb pudor, asse­nya­lava la simi­li­tud de les imat­ges de Mos­sul amb les dels assas­si­nats que el mateix Estat Islàmic filma metòdica­ment per hor­ro­rit­zar el món, apun­tant també així cap a l'incòmode paral·lelisme que equi­para la pèrdua de vides huma­nes amb la des­a­pa­rició de ves­ti­gis ina­ni­mats. Però la sem­blança entre aques­tes dues for­mes de pro­pa­ganda del ter­ror és apa­rent. La fil­mació de l'atac con­tra els monu­ments és bas­tant més des­cu­rada que la cal­cu­lada posada en escena dels dego­lla­ments vora una platja rocosa o en el silenci del desert, com si els exe­cu­tors dones­sin a les peces de museu menys importància (amb la qual cosa serien més con­si­de­rats que nosal­tres?), o com si en relació amb el van­da­lisme els fal­tes­sin models estètics tan efi­ci­ents com els que ha pro­por­ci­o­nat al geno­cidi la ico­no­gra­fia san­guinària d'Occi­dent. Fins i tot la lec­tura en off de l'Alcorà té alguna cosa de banda sonora inqui­e­tant, com les cançons de bres­sol a les pel·lícules de por, i l'ús de la càmera lenta per recrear-se en el moment precís que s'esbo­cina una pedra no fa sinó emu­lar el “sen­tit artístic” de la violència que exhi­bei­xen tan­tes super­pro­duc­ci­ons dites d'“acció” i que per norma gene­ral ningú no acusa de bàrba­res. Pot­ser seria interes­sant inter­ro­gar-nos com és que la nos­tra pròpia estètica de la des­trucció ser­veix tan bé al mis­satge fona­men­ta­lista.


Q



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia