Opinió

Agafar perspectiva

El procés ha volgut cremar moltes etapes de cop. L'acceleració ha portat a viure un present continu que no ha ajudat gens a tenir una visió històrica

De tant en tant cal fer un pas enrere si es vol aga­far impuls, si hi ha neces­si­tat d'ajus­tar o de redreçar el rumb, o si el que cal és aga­far una certa pers­pec­tiva. De fet, una exces­siva pro­xi­mi­tat deforma la visió o exi­geix un nivell de con­cen­tració en el detall que impos­si­bi­lita poder fer una valo­ració con­tex­tu­a­lit­zada. I, més enllà de la lent del micros­copi, fora del labo­ra­tori, mai s'ha de per­dre de vista el con­text. Els estu­di­o­sos han cons­ta­tat que la des­memòria i el des­co­nei­xe­ment de la història con­dem­nen les per­so­nes i els pobles a repe­tir els errors del pas­sat. Igno­rar els esde­ve­ni­ments pretèrits, no apre­ciar el mes­tratge de les experiències vis­cu­des, és una acti­tud que se situa entre la supèrbia i l'estu­pi­desa. Val a dir que no hi ha millor com­bus­ti­ble per arran­car el motor que aug­men­tar la inten­si­tat del moment ni un deto­nant més eficaç que l'efer­vescència de les emo­ci­ons, però això és tan útil per a l'acció com dis­tor­si­o­na­dor per a l'anàlisi.

Hi ha qui afirma que una de les vir­tuts del procés és que ens apro­xima a l'hora de la veri­tat i que una de les con­seqüències imme­di­a­tes és que això ha fet superar les ambigüitats i ha forçat tot­hom a pren­dre par­tit. Aquesta és una visió fron­tal, uni­di­men­si­o­nal, de la política en què no hi ha lloc per a les pers­pec­ti­ves, per a les llums i les ombres que ens per­me­ten dibui­xar els volums. Allò que per alguns és una vir­tut per uns altres ha resul­tat un camí cap a l'empo­bri­ment: la recerca o la tro­ba­lla d'una certa clare­dat ha reduït la pos­si­bi­li­tat d'intro­duir mati­sos. Són dues cares d'una mateixa moneda.

Si fem un cop d'ull al pas­sat més remot i al més pro­per podrem obser­var que l'evo­lució dels actors polítics no ha estat ni uni­di­rec­ci­o­nal, ni lineal, ni pro­gres­siva. Si no ho ha estat la de la soci­e­tat no resulta massa sor­pre­nent que tam­poc ho hagi estat la dels seus repre­sen­tants. Els que defen­sen que el procés el mou el poble han d'assu­mir que ho pot fer amb més o menys força, amb alts i bai­xos, i pot­ser amb algun cop de volant. Resulta d'una certa ingenuïtat, si no d'una visió par­cial i interes­sada, con­si­de­rar que la decisió sobi­rana del poble només ser­veix per anar cap a una deter­mi­nada direcció. No hi ha cap dubte de la pro­fun­di­tat dels can­vis produïts a la política cata­lana en el dar­rer lus­tre, però el que no estem en con­di­ci­ons de con­tes­tar avui amb prou rotun­di­tat és quin serà el grau de per­manència i l'impacte final d'aquesta estratègia.

D'aquí a poc més d'un mes comença un cicle elec­to­ral amb comi­cis als ajun­ta­ments, al Par­la­ment i a les Corts en menys d'un any. Resulta evi­dent que l'ano­me­nat procés es veurà afec­tat, en un sen­tit o en un altre, pel resul­tat de totes i cada una d'aques­tes elec­ci­ons. Para­do­xal­ment, les pri­me­res, les locals, poden ser les que tin­guin una reper­cussió més impor­tant tot i ser les que tenen una relació menys directa amb el debat naci­o­nal. Cons­ci­ents d'això, els par­tits sobi­ra­nis­tes no s'estan de pre­sen­tar les locals com una pri­mera volta de les ple­bis­citàries del mes de setem­bre, cosa que inco­moda fins i tot alguns dels seus alcal­da­bles. Però són cons­ci­ents que a aques­tes altu­res cada nou pas, cada resul­tat elec­to­ral, serà ana­lit­zat pels pro­pis i els con­tra­ris en clau d'èxit o fracàs d'una estratègia en con­junt. Les muni­ci­pals tin­dran una importància fona­men­tal fins i tot en la con­fi­gu­ració de les futu­res can­di­da­tu­res a les elec­ci­ons al Par­la­ment.

La gestió del temps és clau en gai­rebé tot, i sobre­tot és essen­cial en la política. Una de les carac­terísti­ques del procés és que ha vol­gut cre­mar mol­tes eta­pes de cop. L'acce­le­ració ha por­tat a viure un pre­sent con­tinu que no ha aju­dat gens a tenir una visió històrica. Resulta tota una para­doxa que després d'esmen­tar tants cops l'exem­ple escocès, Alex Sal­mond hagi dema­nat paciència als cata­lans per acon­se­guir un objec­tiu que a ells els ha cos­tat un segle. Paciència i constància. I és que una cosa és clara, passi el que passi en aquests deu mesos, la història no s'acaba ni tan sols s'atura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia