Opinió

Líbia

La intervenció militar, qualificada com a èxit per França, el Regne Unit i els EUA, s'ha demostrat, tres anys després, com un absolut fracàs

El 17 de març de 2011 l'ONU fa pas­sar una reso­lució impul­sada pel govern dels EUA que legi­tima la inter­venció mili­tar a Líbia. En parau­les del pre­si­dent Obama: “Si s'espera un dia més hi haurà un bany de sang per la repressió de la rebel·lió del govern libi con­tra el seu propi poble.” La inter­venció es va aca­bar a l'octu­bre amb l'assas­si­nat de Gad­dafi pels rebels.

La inter­venció va ser qua­li­fi­cada per França, el Regne Unit i els EUA com un
èxit per acon­se­guir els objec­tius de por­tar la democràcia a Líbia, evi­tar un geno­cidi con­tra la població i era­di­car el ter­ro­risme. L'èxit tres anys després s'ha demos­trat un abso­lut fracàs.

El juliol del 2012 hi va haver elec­ci­ons lliu­res. El pri­mer minis­tre Mus­tafa A.G. Abus­ha­gur no va durar un mes. En qua­tre anys Líbia ha tin­gut set pre­si­dents... El maig del 2014 hi havia un estat real de guerra civil entre els isla­mis­tes i els libe­rals. Les elec­ci­ons al juny no van resol­dre res, només 600.000 ciu­ta­dans van votar, men­tre que en les pri­me­res elec­ci­ons hi varen haver 1.700.000 votants. La població va demos­trar total des­in­terès per una democràcia que no li por­tava ni pau, ni esta­bi­li­tat ni pros­pe­ri­tat.

El país passa a tenir dos Par­la­ments i dos règims polítics que es repar­tei­xen el país i es fan la guerra. A l'est, el Congrés Naci­o­nal Gene­ral, i a l'oest, el Congrés dels Repre­sen­tants del poble... Els crims con­tra la població són cons­tants, 400.000 libis han fugit. La pro­ducció de petroli libi de 1,65 mili­ons de bar­rils dia­ris, base de la riquesa del país, no arriba ara a 0,5 mili­ons. El nivell de vida de la població s'ha reduït de manera dràstica.

Quan la revo­lució es va ini­ciar el govern de Gad­dafi la va repri­mir. S'ha veri­fi­cat que en les pri­me­res set­ma­nes hi va haver 200 morts pel con­flicte, però la pro­pa­ganda dels rebels va repor­tar la mort de més de 10.000 libis per pro­vo­car la inter­venció de l'OTAN. Va ser una into­xi­cació infor­ma­tiva dels rebels per forçar-la però la va acon­se­guir. El con­flicte ha fet ja més de 12.000 morts, produïts pels enfron­ta­ments de les milícies rebels i pels atacs d'aques­tes con­tra la població.

En els deu dar­rers anys del règim de Gad­dafi, aquest va rever­tir l'ajuda del ter­ro­risme que va cau­sar l'acci­dent aeri de Locker­bie el 1988 i el va com­ba­tre per l'amenaça que Al-Qaida supo­sava per a l'Estat libi. Ofi­ci­als dels EUA van afir­mar el 2004 que Gad­dafi era “un col·labo­ra­dor essen­cial per com­ba­tre el ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal”.

La guerra civil a Líbia ha impul­sat el ter­ro­risme a la zona. El setem­bre del 2012 els giha­dis­tes van matar l'ambai­xa­dor dels EUA. Qatar i Sudan han armat els rebels isla­mis­tes, i això ha poten­ciat la guerra. El ter­ro­risme s'ha estès a Mali, Burkina Faso i Níger. D'un arse­nal de 15.000 míssils de l'exèrcit de Gad­dafi, les dues ter­ce­res parts han des­a­pa­re­gut i molts han pas­sat pos­si­ble­ment a grups ter­ro­ris­tes.

La situ­ació a Síria com a con­seqüència de la inter­venció a Líbia ha empit­jo­rat perquè els rebels han pen­sat que la situ­ació es podria repli­car amb idènti­ques raons, la pro­tecció de la població civil. Rússia va auto­rit­zar la zona de vols pro­hi­bits dema­nada pels EUA a l'ONU però l'abús fet d'aquesta reso­lució que ha por­tat a la des­trucció del règim libi els ha anta­go­nit­zat amb Occi­dent. El minis­tre d'Afers Estran­gers de Rússia, Lav­rov, va dir: “Mai més Rússia auto­rit­zarà al Con­sell de Segu­re­tat res simi­lar al que s'ha fet a Líbia.” L'Iran ha pres nota de l'experiència...

El fill de Gad­dafi, Saif, era la veu lli­be­ral del règim. Va convèncer el seu pare d'alli­be­rar, entre el 2009 i el 2010, quasi tots el pre­so­ners polítics i con­ver­tit en hereu no decla­rat va mani­fes­tar estar dis­po­sat a suc­ceir el seu pare però sem­pre que s'imposés una cons­ti­tució democràtica i elec­ci­ons lliu­res. Pos­si­ble­ment res hau­ria estat així exac­ta­ment, però és inne­ga­ble que quan va començar la inter­venció hi havia camins menys cru­ents que la guerra per trans­for­mar el règim...

La guerra a l'Iraq ha estat un error i a l'Afga­nis­tan també. Les raons de l'admi­nis­tració repu­bli­cana per ini­ciar-les eren pre­su­mi­ble­ment una afir­mació d'impe­ri­a­lisme i una volun­tat de con­tro­lar una zona política­ment ines­ta­ble i rica en recur­sos natu­rals. Les raons de política inte­rior deri­va­des de l'11 de setem­bre varen ser un cata­lit­za­dor de la inter­venció. En el cas de Líbia, aques­tes raons no hi eren amb la mateixa inten­si­tat. Es pot pre­su­mir la volun­tat de pro­te­gir la població i de reforçar el movi­ment de la pri­ma­vera àrab per part de l'admi­nis­tració demòcrata, però l'error ha estat el mateix i els efec­tes per a Occi­dent, simi­lars.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.