Un pla europeu d'inversió

La nova política d'injecció de liquiditat (QE) iniciada pel BCE està basada en els principis de l'economia keynesiana. Aquests principis es van establir als anys trenta, durant la Gran Depressió que va afectar els Estats Units i d'altres països desenvolupats. La Gran Recessió iniciada amb la crisi de les hipoteques subprime als Estats Units el 2007 i que va començar una segona fase el 2010 amb l'inici de la crisi del deute públic a la Zona Euro (ZE), comparteix amb la Gran Depressió el fet que la recessió econòmica va acompanyada de deflació, és a dir, taxes d'inflació negatives.

En aquest escenari, Keynes va argumentar que l'única sortida possible de la crisi és la utilització de polítiques fiscals expansives d'augment de la despesa pública. Així, en un moment en què la despesa privada, és a dir, el consum de les famílies i la inversió de les empreses, evoluciona negativament, i amb la deflació fent difícil que reaccioni, l'única solució possible consisteix en un augment de la despesa pública, per tal que la demanda pública generada per aquesta despesa substitueixi la demanda privada i així s'aconsegueixi impulsar, a curt termini, la producció de béns i serveis, el creixement econòmic que permeti crear llocs de treball i sortir de la recessió.

Quan Keynes va fer aquesta recomanació als anys trenta, els economistes més ortodoxos li van respondre que amb això podria generar un augment del dèficit públic, números vermells de l'estat, que l'endeutament públic necessari per finançar aquest dèficit suposaria un inconvenient per a l'economia a llarg termini i que, inclús a curt termini, els inversors es podrien mostrar reticents a comprar uns bons que l'estat hauria d'emetre en grans quantitats. Aquest problema es podia solucionar, d'acord amb l'estratègia keynesiana, si el banc central es mostrava disposat a comprar bons de l'estat per fer-li més fàcils les coses. Evidentment, es tracta d'una estratègia inflacionista. Imprimir bitllets i posar-los en circulació, en aquest cas per comprar deute de l'estat, fa pujar els preus. Però si el problema de l'economia és precisament la inflació negativa, la mesura és adequada. Una altra qüestió és que la injecció de diner caldrà aturar-la tan aviat com l'economia creixi i es comencin a observar taxes d'inflació positives.

El BCE s'ha apuntat des de fa molt poc a aquesta estratègia. I sens dubte ha fet bé. Però la injecció de liquiditat podria requerir una altra mesura per ser eficaç. Com dèiem abans, la QE hauria d'anar acompanyada d'un pla de despesa pública, perquè la seva raó de ser és precisament finançar aquest augment de despesa. I en aquest moment, tots els països de la ZE estan reduint la seva despesa pública, fruit de les polítiques d'austeritat acordades amb les autoritats europees. Per tant, podríem trobar-nos que la QE no té prou força per impulsar l'economia. Com una palanca a la qual li manqués un punt de recolzament que li permetés d'apuntalar la seva força.

És aquí on ha de tenir el seu paper el pla europeu d'inversió, conegut com a “pla Juncker”. De moment, té una mesura i una forma poc concreta. Ha de mobilitzar fins a cent mil milions d'euros per fer inversions en infraestructures, educació, recerca i innovació. És a dir, per invertir en qüestions que ajudin a millorar la productivitat de l'economia europea. Una qüestió vital si aquesta vol trobar el seu lloc al món, entre els baixos costos laborals dels països emergents d'Àsia i unes economies anglosaxones que estan disposades a acceptar un estat del benestar més petit i barat que el que sembla agradar als ciutadans de la ZE.

Per aconseguir aquest objectiu, la mida del pla sembla massa petita, i tampoc queda clar com s'ho farà per mobilitzar els recursos privats que majoritàriament pretén posar en joc. Però és molt possible que aquest pla, i el seu disseny per decidir quina és la despesa que més falta fa a cada lloc, esdevingui un dels eixos centrals de la política econòmica de la ZE els propers anys.