Jugada única

La setmana passada, un amic independentista em va confessar que ara ell ja no sabia si la independència fos possible o fins i tot necessària. Si m'haguessin punxat, no m'haurien tret sang. I no pas perquè no podia entendre el seu canvi d'opinió (induït, sens dubte, pels sis mesos de picabaralles poc productives entre polítics professionals al cap de tres anys de les mobilitzacions civils més extraordinàries de tot Europa, en què tots dos havíem participat). Amb tot, jo havia cregut que tant per ell com per mi, el desig de deixar de ser ciutadans espanyols no es basava en una mera opinió, sinó en un sentiment arrelat, generat per l'experiència d'haver viscut aquí durant dècades. Per exemple, jo havia estat autonomista fins que em vaig adonar, amb el temps, que l'estat de les autonomies no era res més que un intent de tapar el centralisme desenfrenat dels últims tres segles amb un patchwork de governets pseudofederals; tot seguit em vaig convertir al federalisme real (o sigui, asimètric) fins que vaig comprendre que Espanya mai no permetrà l'asimetria federal més enllà de l'excepció curiosa d'Euskadi; i en percebre, per fi, que casa meva
–l'única que tinc– ha estat a la mercè d'un poder central que la subjecta a cants de sirena rabiosos i desafinats alhora que la presenta als mitjans estrangers com una barraca regional parcialment habitada per quatre llunàtics nacionalistes (cosa que no impedeix que se la carregui amb uns impostos dignes d'una finca de luxe) vaig arribar a la conclusió que la independència continua sent, com diuen en anglès, the only game in town. Amb l'avantatge afegit que si aconseguíssim ser independents tindríem la possibilitat d'exercir una llibertat genuïna, no tutelada, en tots els camps. I la imprevisibilitat que això comporta, lluny de ser el perill proclamat pels unionistes, és l'al·licient principal de tot plegat. Per contrast, si no marxem pas de l'estat dit espanyol, podem preveure amb una certesa terminant de quin mal haurem de morir.