Opinió

De set en set

Cremada

Al meu poble estem de fes­tes. Són sona­des. Si el temps ho per­met i l'auto­ri­tat no ho impe­deix, aquesta nit hi haurà la Cre­mada i el Baix a Mar s'omplirà de gent amb ganes de gresca, quan una vegada a l'any es cre­men les penes i frus­tra­ci­ons d'una ciu­ta­da­nia que sem­pre, sem­pre, té una llarga llista de greu­ges.

Al meu poble les fes­tes es pro­gra­men entre els goigs d'un sant màrtir i la pólvora d'un dimoni banyut, tot i que l'existència de l'un i de l'altre ha estat qüesti­o­nada per un tre­ball de Joan Mayné que ha vist la llum aquesta dar­rera set­mana. Ara, la figura de sant Anas­tasi s'apunta com una etèria lle­genda, tot i no poder esbor­rar les tènues imat­ges d'un mar­tiri sin­gu­lar, amb l'amet­ller flo­rit i les incògni­tes a l'entorn de la tomba del sant. Festa de fes­tes, per un dia la ciu­tat deixa de ser laica i es lliura al record del sol­dat romà.

Del popu­lar banyut aquest any se cele­bra la setanta-cin­quena cre­mada, tot i que el baró de Maldà en el seu Calaix de sas­tre ja escriu sobre la cre­mada d'un “figurón”, el 1785, a la platja. Res de res, de l'incendi pun­tual al dimoni ins­ti­tu­ci­o­nal no hi ha ADN que resis­teixi la prova de paren­tiu i és després de l'entrada tri­om­fal de les tro­pes fran­quis­tes quan comen­cen a córrer els dimo­nis pel meu poble.

Tot i la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació de la Cre­mada del Dimoni, la festa ha man­tin­gut el caràcter popu­lar i és la màxima mani­fes­tació de la iden­ti­tat del poble, que sem­pre ha gau­dit de moure els pro­pis interes­sos entre un sant i un banyeta. Tal­ment, el màxim para­digma d'una soci­e­tat que intenta la inde­fi­nició com a forma de super­vivència. Però, almenys en aquesta con­tra­dicció, al final s'acaba cre­mant el signe del mal al sor­ral i can­tant la nova pri­ma­vera prop de l'altar del patró. Sim­ple­ment, és llei de vida.

Però, en la dico­to­mia entre les dues figu­res emblemàtiques, quan comença la cam­pa­nya muni­ci­pal, la temp­tació és pen­sar en una ciu­tat sociològica­ment d'esquer­res on governa el Par­tit Popu­lar. La tra­dició?, la con­tra­dicció?, la renúncia?... Els folk­lo­ris­tes diuen que el “figurón” només va ser un parèntesi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia