Opinió

De set en set

Ingrid i Isabella

Quan arribi avui a Canes veuré diver­sa­ment repe­tida la imatge d'Ingrid Berg­man cor­res­po­nent al car­tell ofi­cial de la 68 edició del fes­ti­val de cinema que començarà demà. M'agra­darà. Perquè el retrat és de David Sey­mour (Chim), que, junt amb Robert Capa i Gerda Taro, va ser a l'Estat espa­nyol durant la guerra civil per exer­cir la foto­gra­fia com un tes­ti­moni i una forma de suport a la República en la seva lluita con­tra el fei­xisme. I, és clar, també m'agra­darà perquè Ingrid Berg­man, de la qual enguany es com­me­mora el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, és l'actriu de Casa­blanca i a la vegada la dona que, lluny de Hollywood, va empren­dre una gran aven­tura per­so­nal i cine­ma­togràfica amb Roberto Ros­se­llini. Crec que Sey­mour, que va retra­tar Ingrid Berg­man mol­tes vega­des, va fer la foto­gra­fia que ara s'exhi­beix a Canes poc abans de morir, l'any 1956, metra­llat per sol­dats egip­cis a la guerra del Sinaí. També m'agrada que Isa­be­lla Ros­se­llini, filla de Berg­man i Ros­se­llini, sigui a Canes com a pre­si­denta del jurat de la secció ofi­cial Un cer­tain regard i, en certa manera, per rebre l'home­natge que el fes­ti­val fa a la seva mare. D'Isa­be­lla Ros­se­llini retinc de manera espe­cial la seva presència a Il prato, un film de l'any 1979 dels ger­mans Tavi­anni sobre les espe­ran­ces i les des­es­pe­ran­ces d'uns joves en la pos­si­bi­li­tat d'una vida nova. Ella, que era joveníssima i estava casada amb el cinèfag Mar­tin Scor­sese, inter­preta una jove que estima dos homes. Un d'ells parla de Ger­ma­nia anno zero i ella va a veure la pel·lícula de Ros­se­llini en què, al final, un nen se suïcida en un Berlín en runes poc després de la fi de la Segona Guerra Mun­dial. No se sap si és el per­so­natge o és la filla de Ros­se­llini qui surt com­mo­guda del cinema. També recordo que el seu ena­mo­rat li diu que el cinema és un lloc on et sents sol i a la vegada acom­pa­nyat. Una sem­pre va a Canes per tot això: per sen­tir-se sola i acom­pa­nyada en una sala fosca amb el desig que el cinema ens con­tinuï com­mo­vent perquè ens aporta imat­ges del món que poden ser tan belles com dolo­ro­ses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.