Opinió

LA GALERIA

El talent i la mida

Sort que tenim gent brillant, entusiasta i, sobretot, tossuda i amb prou sentit de l'humor

Pren­guin nota d'un nou gènere musi­cal: la can­tata empor­da­nesa. La pri­mera que s'ha escrit –una obra per a cor, cobla i per­cus­si­ons– es titula Dels ous fer­rats a la cen­dra i s'estrena dis­sabte al tea­tre El Jardí de Figue­res. La música és de Jordi Molina i el text, de Vicenç Pagès Jordà. Per si reque­rei­xen cap pre­sen­tació, Pagès Jordà és un escrip­tor amb tretze lli­bres publi­cats: novel·la, assaig, die­tari, fins i tot nar­ra­tiva infan­til, i un sol poema inèdit (així consta a la seva pàgina web). La can­tata deu ser, per tant, la segona vegada que s'escapa públi­ca­ment de la prosa, que li ha estat l'hàbitat natu­ral. Ha gua­nyat diver­sos pre­mis, entre els quals el Sant Jordi, que és dels gros­sos, i el de nar­ra­tiva de l'ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner de Figue­res, que és dels emo­ci­o­nals, perquè en va ser alumne i forma part del seu pai­satge lite­rari. Jordi Molina és un empor­danès de Bla­nes que ha vol­gut pro­var què passa quan es treu la tenora de la cobla. Si Pagès va aban­do­nar la segu­re­tat de la docència per escriure, Molina, després de dis­set o divuit anys amb cobles com la Mont­grins i la Mara­ve­lla, també es va donar a l'aven­tura i apa­reix amb la tenora en llocs i amb gent insos­pi­tats: un quar­tet de jazz con­tem­po­rani que incloïa una viola de roda, una big band, un duet folk amb acordió, un duet amb orgue, un cor d'homes, un sex­tet de teno­res, una can­tant de fado... Ha col·labo­rat amb l'Orques­tra Simfònica de Bar­ce­lona i Naci­o­nal de Cata­lu­nya, amb Roger Mas, amb Car­les San­tos... Ja paro. De fet, jo els volia par­lar sobre el talent i les dimen­si­ons del país. De talent, n'hi ha, ja ho veuen; i les difi­cul­tats pro­ba­ble­ment són les de sem­pre. Jordi Molina ho explica amb molta clare­dat al dar­rer número de Revista de Girona: “Cata­lu­nya és un país que pro­du­eix grans músics, però és petit i no pot absor­bir tota l'oferta que genera.” Això, és clar, es resol ampli­ant horit­zons, però “a Espa­nya fa vint anys que no s'hi va. És molt més fàcil tocar a qual­se­vol lloc del món que no pas a Espa­nya”, con­clou. El talent i la mida que els deia. Estem abo­cats a l'expor­tació. ¿La relació amb la lite­ra­tura? Doncs, ¿vostès com­pre­nen per què es tra­du­ei­xen les novel·les cas­te­lla­nes al català (fins i tot les de Javier Cer­cas, que és de casa) amb més faci­li­tat que no a l'inrevés? Forma part del mateix mis­teri. Sort –i ara torno al prin­cipi– que tenim gent bri­llant, entu­si­asta i, sobre­tot, tos­suda i amb prou sen­tit de l'humor per com­pli­car-se la vida i com­pon­dre can­ta­tes empor­da­ne­ses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.