Metamorfosi

Situem-nos a mitjan anys setanta. La transició a la democràcia va donar pas a un mapa de partits que s'explicava pel context. El que va acabar tenint més èxit a Catalunya, no en va ha guanyat totes les eleccions al Parlament que s'han fet i ha governat el país durant 28 anys, és Convergència Democràtica de Catalunya. Jordi Pujol va agafar un paper i un bolígraf, va mirar la societat més enllà de la gauche divine, i va inventar la fórmula de la Coca-cola. Un partit antifeixista, catalanista, socialdemòcrata i aliadòfil. I va veure que allà s'hi podien acostar gent d'ERC, socialistes, els liberals de Trias Fargas, nostàlgics de l'esperit de la Lliga com ara Espar Ticó o els democratacristians d'Unió Democràtica de Coll i Alentorn. Hi havia també els del Front Nacional, el PSUC –amb qui Pujol es va entendre– o la CNT. Però qui li va donar el gruix de votants va ser la classe mitjana menestral i part de la burgesia no sempre antifranquista militant, que va optar per un partit que recollia allò de sant Pancraç, doneu-nos salut i feina, i que no era independentista. Aleshores el marc era l'autonomia, que era molt, i la democràcia.

La República Catalana nia en l'esperit de la classe mitjana, que mai es va plantejar que allò es convertís en res més. Però una triple crisi –de relació amb l'Estat, de la política i de l'economia–, ha dut una transició que demana tornar a agafar paper i bolígraf i replantejar el mapa. Mirar qui hi ha ara i quina fórmula serveix per a fer majoria o almenys minoria determinant. Ara el marc és el sobiranisme i una nova arquitectura institucional. I per això està tan sacsejat i fragmentat el mapa. En espera d'una nova unitat, de noves unitats en l'eix nacional i l'eix ideològic. I en l'era d'internet tota aquesta metamorfosi la vivim en directe. Cosa que ho fa més complicat, més cansat i més divertit.