Opinió

El ‘joisme'

Les noves tecnologies ens permeten un ús i abús de la pròpia imatge i identitat

Veig, en una publi­cació, un arti­cle del que n'ano­me­nen joisme, que con­sis­ti­ria en l'estat psi­cològic d'exal­tació del jo a par­tir de l'ús des­me­su­rat de la pròpia imatge i per­sona a través de la comu­ni­cació digi­tal. Seri­o­sa­ment, reco­ma­nen l'ús d'altres apli­ca­ci­ons per mirar d'evi­tar-lo, o per des­con­nec­tar-se de les màqui­nes que ho per­me­ten. Afir­men que els psicòlegs ja es tro­ben casos d'aquesta nova pato­lo­gia.

Una de les coses curi­o­ses d'aquesta nova soci­e­tat digi­tal és la pro­funda ignorància dels com­por­ta­ments humans de tota la vida i el fet que els vells vicis ara pas­sin per nous només perquè el mitjà és dife­rent. I sorprèn també la super­fi­ci­a­li­tat de les anàlisis, que fan pas­sar per notícia el que és sim­ple­ment una lògica natu­ral de posi­ci­ons pro­fun­des de la pròpia civi­lit­zació occi­den­tal, ara ja glo­ba­lit­zada. El pri­mer cas de joisme el va pro­ta­go­nit­zar, segons les referències prou incer­tes del pas­sat, un tal Sòcra­tes, quan pre­di­cava als joves el pen­sa­ment lliure i indi­vi­dual, mis­satge pel qual va ser con­dem­nat a mort per l'assem­blea d'Ate­nes. La lla­vor de l'indi­vi­du­a­lisme, però, ja estava plan­tada, i pel bo i pel dolent, mal­grat l'intens atac a aquesta idea duta a terme pel cris­ti­a­nisme durant més de deu segles, al Renai­xe­ment la lla­vor va ger­mi­nar com enlloc al pla­neta i aquesta posició cul­tu­ral ha estat la que ha permès a Occi­dent el tri­omf sobre cul­tu­res molt desen­vo­lu­pa­des, com la xinesa o la hindú, però gregàries. La fun­dació dels Estats Units d'Amèrica i la Revo­lució Fran­cesa es fan en nom dels drets de l'indi­vidu. La des­sa­cra­lit­zació de la soci­e­tat duta a terme per la revo­lució bur­gesa i indus­trial, cano­nitzà el jo com a eina prin­ci­pal de la trans­for­mació de la soci­e­tat i el libe­ra­lisme econòmic reblà el clau. Els filòsofs i els artis­tes romàntics ho van maxi­mit­zar i van creure total­ment en el destí genuí de cada indi­vidu, arri­bant a la idea mítica del geni, que exem­pli­fi­ca­ven en tipus com Mozart o Goethe. El poble, per tant, anà aban­do­nant len­ta­ment la sub­missió a la moral reli­gi­osa i al deure amb el grup –cosa que ens sorprèn tant dels ori­en­tals– i començà a actuar de manera indi­vi­dual. Al segle XX aquest fet es natu­ra­litzà en la revo­lució jove, que implantà el vell ideal romàntic de l'auten­ti­ci­tat i ori­gi­na­li­tat per­so­nals.

Ara bé, l'indi­vi­du­a­lisme té la seva con­tra cara, i no tot­hom és un geni. El sis­tema econòmic modern l'ha poten­ciat, però només com a pro­ducte, i en rea­li­tat ens ha tor­nat a tots al gre­ga­risme a través del con­sum. Ser con­su­mi­dor és ara el mateix que ser l'ove­lla del ramat del Senyor. I aquesta dico­to­mia, creure'ns únics i en canvi for­mar part del ramat con­su­mista, és la que queda encai­xada per­fec­ta­ment en l'apa­rició de les noves tec­no­lo­gies, que ens per­me­ten un ús i abús de la pròpia imatge i iden­ti­tat, alhora que, en fer-ho tots, ens iguala sense remei, sobre­tot perquè amb cada indi­vidu només pre­o­cu­pat per la imatge i oferta pública de si mateix no té temps de saber real­ment dels altres, o bé es mou entre els exces­sos infor­ma­tius dels seus pro­pis congèneres. O sigui que el nos­tre exal­tat indi­vi­du­a­lisme queda ofe­gat pels mili­ons d'indi­vi­du­a­lis­mes que fan el mateix. I en els casos que algú sobre­surt és perquè en fa negoci des­ca­ra­da­ment, però està abo­cat a un extre­misme exhi­bi­ci­o­nista final­ment can­sa­dor. Tot ple­gat no és res més que el resul­tat natu­ral del solipsisme de l'indi­vidu, que es mira el melic i al mateix temps vol reco­nei­xe­ment. No és una pato­lo­gia indi­vi­dual, és una pato­lo­gia de la nos­tra civi­lit­zació, ori­gi­nal, d'ori­gen. Evi­dent­ment té un antídot: anar als altres (interes­sat) com a tu mateix, des d'un ego madur i no des d'un ego­isme infan­til. Però això és un procés: ara l'auto­foto ens retrata, però la pato­lo­gia social un dia es trans­for­marà cap a una altra cosa. I altra­ment cal veure que a la majo­ria d'indi­vi­dus que prac­ti­quen el joisme digi­tal, els empeny una pro­funda inse­gu­re­tat per­so­nal. Que també és una pato­lo­gia social, car donem tota la lli­ber­tat al jo, sense edu­car real­ment en la lli­ber­tat del jo. Però una soci­e­tat que ignora com és de difícil ser lliure, no pot edu­car els seus indi­vi­dus en allò que ignora. I així, anem fent. Com podem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia